Sol passar que quan algú llegeix un llibre, crea en la seva ment els llocs que es descriuen, les cares i veus dels personatges i, a poc a poc, aquella història passa a ser també seva. En el cas dels llibres que se’n fan adaptacions cinematogràfiques aquella màgia que es crea en la imaginació del lector es pot veure gratament escenificada o, per contra, suposar una decepció.
L’any 2011 de la ment de Ransom Riggs en va sorgir la història de Miss Peregrine’s Home for Peculiar Children i, recentment, el prestigiós director de cinema Tim Burton l’ha adaptada al cine. Si a una bona història li sumes un bon director, el més normal és esperar que el resultat sigui, si més no, bo. Doncs, en aquest cas ha suposat una decepció.
Llicència per modificar
Quan es fa una pel·lícula basada en una novel·la és d’esperar que hi hagi petites alteracions i que el director es prengui certes llicències creatives sobre la versió original. Ara bé, tot té un límit.
Per posar-nos en situació, Miss Peregrine’s Home for Peculiar Children narra la història d’en Jacob, un adolescent de setze anys que ha crescut amb els fantasiosos relats del seu avi, sobre una illa paradisíaca, uns nens màgics i un grapat de monstres horripilants. Tot i que deixa de creure en tot això, quan comença a fer-se gran, hi ha una part d’ell que encara hi vol creure. Una fatídica nit, el seu avi pateix un terrible accident i mor, a partir d’aquí, la seva vida farà un gir de 360º. Decidit a conèixer la veritat sobre les històries del seu avi, viatjarà fins a una petita illa de Gal·les on segons els contes hi ha l’orfenat per a nens especials. Allà coneixerà finalment Miss Peregrine, la directora de l’hospici, i tots els nens, que tan bé coneix de les històries del seu avi: l’Emma, la noia que controla el foc; en Millard, el nen invisible; l’Olive, capaç de volar; o la Bronwyn, que té una força desmesurada.
Arribats a aquest punt, el primer que cal destacar de la novel·la i la pel·lícula són els inicis. Riggs dedica bona part de l’inici del llibre a teixir la relació entre l’Abe (l’avi) i en Jacob, per entendre com d’units estan i de quina manera han afectat les històries a la vida d’en Jake. El film, engega pràcticament amb la mort de l’Abe, sense que l’espectador tingui la possibilitat d’entendre què ha passat ni de comprendre l’abast de la relació entre avi i nét. Es podria excusar amb la falta de temps però el film dura dues hores i set minuts, temps de sobra per posar en context a l’espectador.
Un dels canvis més sonats és el de la noia de la qual s’enamorarà el protagonista. En el llibre es tracta d’Emma Bloom, la jove de cabells pèl-rojos capaç de controlar el foc i que també va ser parella de l’avi del Jacob quan aquest va viure a la llar dels nens peculiars. Doncs bé, no sé molt bé per quin motiu, es va decidir que en el film, la noia protagonista fos Olive, una de les noies de l’orfenat capaç de volar i que sempre porta unes característiques sabates fetes de metall per no sortir volant. Un canvi que no respon a cap exigència de guió, sinó que sembla més una decisió purament estètica. De fet, a la novel·la, Olive és més aviat un personatge secundari que apareix en contades ocasions. En aquest sentit, hi ha un altre canvi, de menor rellevància, però igual de gratuït. Després de la mort del seu avi, en Jacob ha d’anar al psiquiatre i en el llibre, es tracta del Doctor Golan, que a la gran pantalla es converteix inexplicablement en la Doctora Golan. Una modificació que aparentment no hauria d’escandalitzar a ningú però com se sol dir, és la gota que fa vessar el got.
Llicència per inventar
Com a àvida lectora que em considero, m’agrada gaudir d’un bon llibre i és gratificant quan en trobes un que et transporta a un altre món pel qual pots passejar amb el simple gest de passar una pàgina. Crear històries és un art i Ransom Riggs n’explica una amb elements extraordinaris, un d’ells a parer d’una servidora és el final. Com és sabut, en el desenllaç és on (valgui la redundància) acaba la història i per tant se solucionen els conflictes. En aquest cas, després d’acompanyar i patir amb els protagonistes, el final no et dóna la satisfacció d’un final feliç, és una nova porta a una nova aventura.
Els dos desenllaços –del llibre i la pel·lícula– no tenen res a veure. A grans trets es podria dir que sí però, bàsicament en Tim Burton comença a fer ús de la seva pròpia imaginació per crear un final alternatiu. Com a lectora i espectadora de la mateixa història la primera reacció és de sorpresa i, la segona, d’indignació. Per què canviar una cosa que funciona i que, a més, se suposa que t’agrada perquè has volgut fer-ne una pel·lícula? Una pregunta per la qual no tinc resposta, més enllà d’“així ven més”, una resposta que ni em serveix, ni em convenç.
Brilla per la seva absència
Si passem a analitzar el film pròpiament dit, és una pel·lícula que funciona. Amb personatges atractius, bons actors que els hi donen vida (com Eva Green, Asa Butterfield o Samuel L. Jackson) i una trama que a priori enganxa. Un dels grans atractius que tenia és que està dirigida per Tim Burton, un geni del gòtic amb un estil molt personal. En aquesta ocasió, Burton brilla per la seva absència. D’un film seu amb una història d’aquestes característiques, una n’esperava més foscor, més exageració i més peculiaritat. Un cop vista la pel·lícula pocs elements hi ha que l’identifiquin com a una obra de Burton. Tot i així, com deia és un film entretingut, fet amb bon gust.
Ara bé, si has llegit el llibre molt possiblement surtis de la sala decebut, si no hauràs gaudit d’una bona pel·lícula.
VEREDICTE
El millor: La banda sonora i que la història atrapa
El pitjor: Com a adaptació del llibre, no val res
Nota pel·lícula: 6,5 // Nota com adaptació: 4
