La cineasta Sharon Maguire va sorprendre amb l’adaptació de la novel·la escrita per Helen Fielding, Bridget Jones’s Diary, l’any 2001, un film que, al principi, es mirava amb mals ulls per la selecció de Reneé Zelleger com a protagonista, però que finalment va resultar ser tot un encert, realitzant una actuació de gran qualitat. L’elenc el van conformar Colin Firth i Hugh Grant, els quals es disputaven l’amor de la jove desastrosa. A causa de l’èxit, uns anys mes tard, el 2004, va estrenar-se la seqüela Bridget Jones: The Edge of Reason. Aquesta pel·lícula va recaptar més de 260 milions de dòlars a tot el món, tot i que les crítiques no la van deixar en bona posició.
Transcorreguts 12 anys arriba la darrera seqüela, seguint els esdeveniments que van succeir a les anteriors entregues, en aquesta ocasió Bridget Jones arriba a la quarantena d’edat, més prima, amb una feina estable i aparentment tot li va perfecte, excepte, que roman soltera de nou. Després de dues nits desenfrenades amb dos homes diferents, acaba embarassada, però desconeix qui pot ser el pare, així que la seva missió serà esbrinar-ho, una àrdua tasca ja que té tendència a acabar ridiculitzada i viure situacions molt compromeses.
El film constitueix un retorn molt sòlid i sorprenent tant a nivell de guió com d’interpretació. Són constants els gags que van sortint, alguns molt ben elaborats, però d’altres estan massa cremats per l’efecte del pas del temps, així com la reiteració dels mateixos en pel·lícules del mateix caire.
L’efecte nostàlgic es fa present constantment, i veure com han evolucionat els personatges és un punt a favor. La química entre Zellweger (Cinderella Man o Cold Mountain) i Firth (Kingsman o The King’s Speech) és simplement encantadora, tot i que el tercer en discòrdia, Patrick Dempsey (Transformers 3 o Grey’s Anatomy), té la capacitat de guanyar-se tot el públic en qüestió de segons gràcies al seu carisma i al seu somriure. Cal esmentar que tots tres són grans actors i fan una interpretació brillant, en especial Renée, la qual té el do de revitalitzar una periodista que semblava estar passant dificultats, després del resultat de l’anterior entrega. El fet que el leitmotiv sigui un nadó, no afecta a res, ja que ressegueix la sintonia de l’original i només és el punt d’inflexió per desencadenar totes les delirants situacions; tot i que la protagonista ha evolucionat i après de l’experiència passada, sempre acaba envoltada d’afers enutjosos.
En general, és previsible, carregada d’anècdotes i moments absurds, però és Bridget Jones i no li cal res més per atraure el públic a les sales. Potser alguns seguidors troben a faltar la presència de Hugh Grant, però el nou personatge és un bon substitut.
Veredicte:
El millor: El seu retorn ha estat una sorpresa que no calia, però almenys és dinàmica i fresca.
El pitjor: Està enfocada directament per a un públic femení, tant per la història com per els papers dels actors.
Nota: 6
