L’any 2012 vaig comissariar l’exposició Robots en la seva tinta en el 30è Saló Internacional del Còmic de Barcelona, probablement una de les exposicions més grans que s’ha fet mai a Europa amb els robots com a protagonistes. A l’espai d’un dels palaus de la Fira de Barcelona, vam poder gaudir de desenes d’originals de diferents autors a nivell nacional i internacional i de diferents èpoques, acompanyats d’il·lustracions realitzades per l’ocasió, amb pòsters de pel·lícules, llibres de robòtica i una selecció dels moments robòtics més destacats del cinema i la televisió, amb un destacat homenatge als robots de l’animació japonesa, en especial a Mazinger Z amb motiu del quarantè aniversari de la seva primera publicació i la visita del seu autor, Go Nagai. Tot un privilegi haver pogut compartir amb ell uns instants, amb un dels autors que ha marcat les vocacions científiques i tecnològiques de tota una generació.
L’exposició comptava, a més, amb la presència de dos autòmats (un de clàssic i un de disseny modern), de robots industrials (un d’ells, de dues tones, es dedicava a dibuixar tot el dia sense cap lamentació ni petició, ¿potser albirant un futur competidor dels dibuixants de carn i ossos?), de robots de laboratori (robots aràcnids i esfèrics per enviar a d’altres planetes, per exemple), de robots de servei (per acompanyar-te i ajudar-te) i de robots d’oci (es van celebrar varis concursos de robots: lluita, velocitat i circuit d’obstacles de robots humanoides, entre d’altres). Fins i tot vam veure el gat de la pel·lícula Eva (2011), dirigida per Kike Maillo. Tot un espectacle i una concentració de robots i d’art robòtic difícil d’igualar fins el moment.
Sempre dedico un gran esforç a escollir el títol més apropiat per a tot el que faig. Volia fugir de solucions habituals que relacionen el tema escollit amb el còmic (com per exemple: Robots de paper, Vinyetes robòtiques, i frases per l’estil). Com succeeix a vegades, la inspiració em va arribar fent una altra cosa: menjant una paella. Vaig pensar que de forma similar a la paella, un robot estava format per molts ingredients que plegats donaven la forma final: components electrònics, estructura mecànica, programari i circuits per a la intel·ligència artificial, càmeres per a la visió, sensors per relacionar-se amb l’entorn i motors per moure’s. La tinta faria el lligam de forma natural amb el còmic. Així ho vaig explicar i justificar a la direcció del saló, convencent-los, i sorprenent-los quan em van preguntar: “Per on comencem?”, i vaig respondre: “Per Frankenstein, és clar”.
Evidentment estic parlant del protagonista de la novel·la Frankenstein i el modern Prometeu, escrita per Mary Shelley l’any 1818, una obra de la literatura universal i coneguda per les seves adaptacions a diferents mitjans. La versió que volia tenir a l’exposició era la de la il·lustradora i dibuixant Meritxell Ribas, que amb guió adaptat de Sergio A. Sierra, havia publicat a l’Editorial Parramon, una novel·la gràfica que és tot un prodigi tècnic de l’autora, amb l’ús del grattage o raspat del full en negre, afavorint una textura especial a les vinyetes i al relat destacant el seu dramatisme i donant intensitat als personatges, tot un tresor per als que tenim un exemplar i una sort per als que vam poder veure els originals.
Al cinema us faig dues recomanacions: la versió de Kenneth Branagh Frankenstein de Mary Shelley (1994), una de les millors adaptacions del llibre original, i una versió lliure recentment estrenada que situa la història en els nostres temps, es tracta de Frankenstein (2015) de Bernard Rose.
Però tornem a la qüestió plantejada. Segons la definició estricta de robot, aquest està format per cables, artefactes mecànics i circuits electrònics… És l’ésser creat pel Dr. Frankenstein un robot? Si acceptem que és tracta d’un ésser autònom creat per l’home, llavors sí que ho és. Amb aquesta accepció estaríem d’acord en què els replicants de Blade Runner (1982) de Ridley Scott, també ho són. De fet la paraula replicant no apareix en el llibre original en què es basa la pel·lícula: Somien els androides xais elèctrics (1968), de Philip K. Dick. El director de la pel·lícula va utilitzar aquest adjectiu “replicant” per facilitar la comprensió i evitar confusions en l’espectador. En aquests cas l’ésser creat estava modificat genèticament i presentava un major desenvolupament intel·lectual i físic, i, per evitar possibles problemes derivats de rebel·lions o el que pogués succeir, els replicants morien al cap de quatre anys.
Luke Scott, fill de Ridley Scott amb qui havia col·laborat en diferents pel·lícules, s’estrena com a director amb Morgan (2016), protagonitzada per Kate Mara, Anya Taylor-Joy, Rose Leslie, Michelle Yeoh i amb la participació de Toby Jones, representant per enèsim cop un peculiar científic (l’estereotip físic del professor savi necessita millorar urgentment a la ficció, no m’ho crec que no hi hagi cap més actor que pugui representar un científic), i de Paul Giamatti, en una de les seves habituals intervencions curtes però intenses (això sí, amb molt perill de sobreactuació i, sobretot, de sobreexposició).
En certa manera hi ha un paral·lelisme entre Blade Runner i Morgan. Resultat d’un experiment genètic, Morgan és un adolescent (mascle o femella? a la pel·lícula es juga amb aquesta indefinició), d’uns 15 anys d’aparença però que en realitat en té molt pocs d’anys naturals, creixent i aprenent a un ritme accelerat adquirint aparentment habilitats sobrehumanes. La recerca és privada, s’entén en tot moment que l’interès és el de realitzar una inversió per assolir un resultat que li permetés a l’empresa repetir l’experiment en el futur de forma controlada en una producció en sèrie, suposo, per tal de vendre aquests “productes”.
Si a Blade Runner els replicants tenien una vida de quatre anys, Morgan no té “data de caducitat”. A la pel·lícula és estudiada per una analista de riscos que l’empresa envia al laboratori secret després que l’ésser creat de forma artificial hagués reaccionat de forma violenta atacant una de les seves cuidadores. Cal escollir entre continuar amb l’experiment o acabar-lo i disseccionar-lo per aprendre de la seva autòpsia. Aquest és el quid de la qüestió.
L’especialitat de robòtica ètica existeix des de fa uns quants anys i té a molts científics d’arreu avaluant les possibles situacions en les què ens podem trobar en un futur immediat i que pot suposar posar en dubte la mateixa essència de què és natural i què és artificial. Com a humans haurem de pactar què és correcte i què no ho és, de les nostres decisions, però també haurem de pensar què és correcte i què no ho és, del comportament d’éssers creats de forma artificial. Caldrà establir la responsabilitat de les conseqüències de les accions d’un robot, regular la protecció de les dades privades emmagatzemades o l’assumpció d’estatus de persona jurídica d’un ésser creat artificialment.
Una possible resposta al que es pot plantejar a Morgan ho podem veure al novè episodi de la segona temporada de Star Trek, The New Generation i que porta per títol The Measure of a Man, on el personatge de Data ha de lluitar pel seu dret a la vida. L’excepcionalitat de la seva intel·ligència artificial atrau els científics que volen conèixer el secret del seu disseny. Desmuntar el seu cervell té el risc que la còpia de seguretat de la seva memòria es converteixi en una simple base de dades, perdent l’essència de les seves experiències que li ha permès desenvolupar la seva intel·ligència emocional. Afortunadament, aconsegueix guanyar el dret a la vida, o a la seva vida si em permeteu.
És hora de pensar en l’ètica des del punt de vista del robot i plantejar-se els nous reptes que poden aparèixer, com les relacions sentimentals o la gestió de la immortalitat, per exemple, en un ésser que pot demanar un nou dret inaudit: el dret a la pèrdua de memòria. Data ja va prendre aquesta decisió en una de les pel·lícules de la saga d’Star Trek, assumint un sacrifici que assegurava la supervivència dels seus amics. La ficció, de nou, avançant-se a la realitat.
Sí, ja sé que en Data és un androide de cervell positrònic, però de totes maneres penso que ja va sent hora d’anar canviant la definició de robot del diccionari… i estigueu a l’aguait amb els robots de carn i ossos, que en conec uns quants… o no.
