De botxins, assassins i espies la història n’és plena, però recentment el cinema ens ha portat la història de Ramon Mercader, el català que va matar Lev Trotski.
Antonio Chavarrías ha volgut deixar sobre cel·luloide la història de l’assassí del dirigent rus. Mercader (Alfono Herrera), català combatent a la Guerra Civil Espanyola pel bàndol dels rojos, va ser reclutat pel servei d’intel·ligència d’Stalin i se li va encarregar la missió d’eliminar Trotski, qui s’amagava a Mèxic. Després d’un exhaustiu entrenament a Rússia, Mercader es trasllada a París sota una falsa identitat (la de un belga). Allà coneix Sylvia (Hannah Murray), una jove trotskista, amb qui començarà una relació amorosa amb intencions d’anar-se apropant al considerat traïdor de la Unió Soviètica.
Tot i que aquesta història ja l’havíem pogut veure a la pantalla a través del documental Asaltar los cielos, Chavarrías crea una història i un guió impecables i molt, per no dir del tot, propers a la realitat que es va viure durant els anys 30. Una història que ens capta de seguida i permet endinsar-nos a la filosofia comunista. Trotskista o no, tots acabem sentint la batalla política i filosòfica entre tots dos bàndols de la realitat comunista.
Un repartiment poc conegut i que barreja actors nacionals i internacionals dóna una autèntica vivacitat a l’argument de la pel·lícula. M’agradaria destacar especialment una magnífica Hannah Murray amb un paper gens fàcil: seductora, enganyada, trotskista, nord americana… sí, un personatge digne de conèixer.
Amb un ritme lent, però gens pesat, la història passa al llarg de diferents espais internacionals: comencem en una Guerra Civil en una Espanya força devastada, passant per les estepes russes que servien de camps d’entrenament i aïllament pels futurs espies russos, direcció cap al glamurós París i acabant a les terres mexicanes.
Si d’una cosa peca aquest fil és d’un final tancat dos minuts abans del que possiblement m’hagués agradat. Si bé tots disposem de la magnífica Viquipèdia per tal que ens il·lustri d’aquells episodis històrics que desconeixem (entre milions més d’articles), hagués estat bé saber com va acabar el protagonista assassí, sense haver de fer servir el recurs en línia.
I ja per acabar, una petita crítica, defecte d’ofici (sí, sóc de la branca dels lingüistes puristes). En una pel·lícula on s’haurien de poder distingir fins a 5 idiomes (castellà, català, rus, francès i anglès), hagués estat bé mantenir-los o si més no marcar-los més d’alguna manera. Em va suposar un esforç extra de coneixement de personatges secundaris saber quin idioma es parlava en realitat a segons quines escenes del film. De tant en tant, el subtitulat no fa mal a ningú.
Veredicte
El millor: Una història fidel a la realitat
El pitjor: Final, no precipitat, però tallat. Un parell de minuts més hagués estat agradable.
Nota: 8
