La pel·lícula de Pedro Almodóvar Julieta és la designada per l’acadèmia de cine espanyol per a representar Espanya a la cursa pels Oscar. L’actor Miki Esparbé, protagonista de la recent estrenada Cuerpo de élite, ha estat l’encarregat d’anunciar el títol que han escollit els acadèmics en un acte acompanyat per la presidenta en funcions de la institució, Yvonne Blak. Els nominats se sabran el dia 24 de gener del 2016 i la gala dels Oscar se celebrarà el dia 27 de febrer.
A continuació podeu llegir la crítica de Julieta que va escriure en Joan Ramon Armadàs en estrenar-se la cinta el passat mes d’abril.
‘Julieta’ i la incomunicació personal
És especialment rellevant que un film com Julieta arribi en un moment en que cada cop ens comuniquem menys. Em refereixo a la comunicació personal. La que fem cara a cara i no través d’una pantalla amb emoticones i paraules a mig acabar. La nova pel·lícula d’Almodóvar (que als crèdits ja ni posa el seu nom Pedro, conscient que ell mateix és una marca) aborda precisament la manca de comunicació entre humans. Ens parla de secrets, de mentides, de sentiments i rancúnies no confessades i de com tot això passa davant dels nostres nassos sense que ens n’adonem. Fins i tot amb els nostres pares o fills amb els quals convivim sense conèixer realment.
El film arrenca amb un canvi sobtat a la vida d’una madura Julieta (Emma Suárez). En trobar-se una amiga d’infància de la seva filla i rebre notícies seves el seu món es trasbalsa. És evident que fa anys que no la veu i que aquesta és una ferida ben oberta. Una nafra que, malgrat el pas del temps, sagna constantment… I potser és per aquest motiu que durant tota la pel·lícula el color vermell és una constant. Està camuflat a la roba de les actrius, al pastis d’aniversari de la la fill absent, a les arracades d’una aventurera i jove Julieta… És una preciosa metàfora del dolor que ens acompanya durant tot el trajecte.
La pel·lícula va amunt i avall en el temps mostrant-nos la jove Julieta (Adriana Ugarte) i l’envellida i trastornada Julieta actual. Tant Emma Suárez com Adriana Ugarte fan una interpretació més que correcte del seu personatge. Saben traslladar la càrrega emotiva de la protagonista a la pantalla i en tot moment fan creïble el seu periple. I això és més rellevant del que pot semblar ja que sense actuacions solvents aquesta història s’hagués quedat en un oblidable Cine de barrio… però per sort no és així i tot el repartiment fa la feina com ha fe fer. Si un nom destaca per sobre dels altres, però, és el de Rossy de Palma. La veterana chica Almodóvar es menja a tothom que es posa al costat amb el seu tragicòmic paper de maruja de poble. Et quedes amb ganes de més però aquest Almodóvar ja l’hem vist…
Amb tot Julieta no és una pel·lícula rodona. El final et deixa amb un sabor de boca que no és del tot agradable. Potser una certa sensació d’intranscendència. De sí, molt bé, però… i què més? L’hora i mitja de duració no es fa llarga però sí que transcorre lentament. No crec que els espectadors que saben apreciar els petits detalls surtin del cine decebuts però si ho faran els que esperin una pel·lícula de gran intensitat dramàtica. Igual que el dels personatges femenins, el periple viscut és més interior que exterior. Captar això és la clau per apreciar un producte gaudible (que no és perfecte).
Veredicte
El millor: Rossy de Palma i el color vermell, sense desmerèixer la interpretació de les dues Julietas.
El pitjor: La sensació de certa instranscendència de tot plegat i el final del film.
Nota: 7
