Un de romans: un clàssic Un de romans: un clàssic
Ben Hur, l'hereoi de l'antiga Roma imperial, torna a les pantalles Un de romans: un clàssic

Timur Bekmambetov és un realitzador i prolífic productor d’origen kazakh i rus, amb un peu als EUA i fins i tot a Xina. El més conegut d’ell fins ara, Night Watcher, Day Watcher i Wanted, a banda d’Abraham Lincoln: Vampire Hunter, no ens inspira gens ni mica. Li reconeixem, això sí, cert poder psicodèlic que visualment li permet crear imatges épatants, molts épatants, de ritme diabòlic i efectes viscerals en el públic, però a banda d’aquesta peculiaritat útil per a videojocs i les noves tecnologies, allò cert és que els seus films ens semblen, argumentalment, una llauna; probablement perquè tampoc és que hi hagi gaire argument: habitualment, el bé, el mal, la traïció, la venjança, la violència, la sang. Abraham Lincoln, particularment, només la podem encaixar si ens oblidem de la Història i de la història, i entrem en una fase d’autohipnosi infligida mentre acceptem amb somriure babau el que una muntanya russa ens pot oferir. És clar que el mateix es pot dir, gairebé, de la resta de films citats.

Per això, d’entrada, ens sorprèn que es faci una nova versió de la novel·la Ben Hur; calia? i que un director ultrapostmodern hagi acceptat fer aquesta nova aproximació al best seller publicat l’any 1880 pel General de la Unió, Lew Wallace, un home gens religiós que, després d’un insòlit encontre amb l’agnòstic General Robert G. Ingersoll, i d’investigar sobre el background bíblic de la novel·la, sembla que va experimentar un determinat grau de revelació.

D’acord amb el rumb pres per Bekmambetov, que adapti Wallace, l’obra d’un home del segle XIX amb elements finalment religiosos, no semblava ni remotament quelcom que pogués interessar-li. I, de fet, no li interessa ben bé, però anem a pams, perquè fins i tot la versió de Ben-Hur de William Wyler, la carrera de quadrigues la qual sembla pràcticament l’eix principal sobre el qual gira i s’ha fet tot el film de Bekmambetov, podríem acordar que adopta un punt de vista dogmàtic només perquè calia respectar fins a cert punt l’obra de Wallace si es volia anar, com es va anar, a l’espectacle sense ferir creences y el codi Hays. Però certament, hi havia guió, passions, odis, venjances, redempcions, mitges conversions, commiseració i compassió, personatges amb profunds esqueixos, tot plegat contribuint a un guió convincent, no exempt d’altres reflexions al nostre parer molt més suggerents a les quals hi anirem desprès.

Cybernatural

Paradoxalment, Bekmambetov, que sobretot ha vist una ocasió d’anar a tota brida en qüestions de violència i crueltat, ha fet un film amb determinada densitat dramàtica, i canvis pel que fa la novel·la, la cinta de Fred Niblo de 1925, i la de Wyler de 1959, que funcionen, si més no alguns d’ells. Aquest Ben Hur 2016 (interessant que remarqui l’any de producció: vol subratllar-se l’autoria?) és pura adrenalina, acció, i passions primàries, però aquí Messala és una mena d’orfe adoptat per la família de Ben Hur, gairebé un germà d’aquest, que acaba marxant a la cerca de fortuna al no sentir-se plenament integrat. Quan torna com a cap de les legions a Jerusalem, i no obté l’ajut de Ben Hur perquè aquest denunciï els zelots que volen fer fora de Judà els romans, i desprès que Ben Hur i la seva família caiguin en desgràcia quan un zelot inepte i desagraït, al qual han ajudat i que amaguen a casa seva, ataqui el nou i despietat governador de Judea (res de teules que cauen fortuïtament), el Messala que veu el seu “germà” enviat a galeres i la que fou també família seva empresonada a les masmorres, no és l’home fred, venjatiu, desagraït i cruel per ambició que encarnà Stephen Boyd al film de Wyler, sinó algú empès per les circumstàncies que no sap com corregir, i al qual turmenten els fets tot i que l’odi li creix. Cert que aquesta humanitat latent del personatge després no s’aprofita i fins i tot fa el desenllaç ridícul.

La cinta evoluciona cap a l’acció digital (que no supera ni de bon tros l’artesania del clàssic de Wyler) en les esperades i impactants seqüències de la batalla naval i de les carrera de quadrigues. Però el pitjor del film, amb escreix, és la mania de sacsejar la càmera (digital o física, mai se sap del cert) en aquestes seqüències d’acció, recurs que s’ha posat tan de moda en els films d’acció i que no entenem, perquè hi ha moments en què no es veu res bé; i un abús de primers plans que en comptes de fer el film íntim més aviat agredeixen l’espectador, si més no el de cinema.

Bekmambetov distreu, això sí, perquè l’acció és allò seu, i la crueltat i la sang, tan propi de la Roma imperial, és allò que ven ara (o sempre), i amb el que Bekmambetov ven, i que per damunt de tot, vol vendre. La cinta pràcticament bandeja la qüestió dogmàtica al llarg del metratge: tot just un parell d’aparicions de Crist i d’una Esther convertida al cristianisme. Però llavors, en els darrers cinc minuts, tenim un happy end impropi de Bekmambetov (imposició dels que posen els diners?), i propi de conte de fades, amb l’enaltiment del perdó, l’amistat, la germanor, el valor de la família, miracles i subrepticis, o no tant, missatges de fe en el dogma que ens van deixar a tots els presents bocabadants, en esdevenir gran contrast amb el tarannà gens religiós de la resta del film i del seu director.

Ben Hur Carrera de Cuadrigas

Està essent, en el darrer minut i com aquell que no vol, sotto voce, una subtil maniobra per recuperar l’escampament de la paraula, en temps tan refractaris? Chi lo sa! Però ara recordem un altre film recent: Risen (Resucitado), de Kevin Reynolds, una cinta excel·lent pel tracte realista d’una qüestió tan dogmàtica com la resurrecció de Crist, que a l’ensems ens va recordar el mateix dubte realista amb què va tractar la qüestió Pär Lagerkvist amb la seva esplèndida novel·la, “Barrabàs”, als anys 50. Al final de Risen, el dogma es confirma, i espatlla un film que anava per bon camí en la seva ambigüitat. Per cert, Morgan Freeman s’hi passeja i ajuda en un repartiment d’actors no gaire famosos.

Si alguna grandesa té Ben Hur, a la novel·la, la versió teatral de 1899, i les versions cinematogràfiques, és que reflecteix plenament els arguments de l’envaït per intentar rebutjar l’ocupant, habitualment un arrogant i ufanós que es creu amb vés a saber quins drets i els mètodes dels quals no són pas el raonament i la paraula, sinó el menyspreu, l’aterridora força militar, l’amenaça, la repressió, el càstig i, la més efectiva, la por, que inhibeix reaccions i facilita a l’abusador fer la seva sense gastar energies. No oblidem que Ben Hur és un príncep, i dut per la seva consciència de qui és i d’on vé, opta per no posar-se al costat de l’invasor, quan ho té fàcil. Corrien els temps de Trajà… El passat?

Veredicte

El millor: Tret dels sacsejos de càmera i de l’abús del primer pla, una certa cinemàtica poderosa, marca de fàbrica de Bekmambetov.

El pitjor: L’encast del dogma al darrer minut en un film que l’ignora tota l’estona, i una reconciliació infantil pròpia de conte de fades.

Nota: 6,5

Ignasi Juliachs

Ignasi Juliachs Cendres i diamants

Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*