TV3 fa por TV3 fa por
Els dolents de les sèries catalanes poden ser terrorífics... TV3 fa por

Ja fa uns dies de la polèmica del tràiler de la pel·lícula de terror Nunca abras los ojos (Lights Out) a Antena 3, però em serveix d’excusa per explicar-vos quatre coses. Primer de tot, deixeu-me dir que no l’he vist, el tràiler, i això que poso La ruleta de la suerte i Els Simpson sovint (ai mira, sí), i anuncis no en falten. Però no hem coincidit. I dius, posa-te’l a Internet, si n’has de parlar, nena. Doncs au, va, parlem amb propietat, l’he buscat i, amb el volum així baixíssim i els ulls mig tapats he fet play. Però no, nens, no. De vint segons només n’he aguantat vuit. Vuit segons que m’han remogut. Perquè veus el nen corrent tancant la porta i ficant-se al llit com protegint-se (de què protegeix un llençol, mira que som burros) i m’hi he vist a mi.

Que potser tinc gairebé vint-i-vuit anys, però les pel·lícules de por segueixen fent-me por. No puc veure-les. Vaig veure Scream i vaig estar una setmana dormint malament. Vaig veure la meitat de Lo que la verdad esconde i vaig estar un temps que entrava al lavabo mig cagadeta (de por, en figurat). No he viscut mai sola, i sort, perquè quan estic sola de nit encenc tots els llums i tanco totes les portes i corro pels passadissos. I tot per les pel·lícules de por. I de vegades ni de por, eh. Només el fet que puguin entrar a cases sense la clau ja em deixa trasbalsada, em fa trontollar el mur de falsa seguretat que tenim quan som al cau. Sóc poruga, ves. Em fan por fins i tot les coses més tontes.

I aquí és com ho lligo a aquesta meva secció. Perquè de vegades he tingut una por estúpida amb algunes sèries aparentment innocents de TV3. O no tan innocents, però lluny del concepte cinema de terror. Recordo perfectament un dia, en algun moment entre el 96 i el 98, que seia arraulida sobre la falda de la meva mare, plorant, tremolant, nerviosa, perquè em perseguia per casa el senyor Mateu Montsolís. Aquella veu greu del Jordi Dauder, protagonista de Nissaga de poder, aquell personatge, aquell senyor fosc que només fotia crits. Molta, molta por.

final-Mateu-Eulalia-Montsoli-Nissaga_555574440_16634518_651x365

La matriarca de la família també feia por en si mateixa. Mercè Aymerich, una Montserrat Salvador amb una calma i una aura que m’omplien de mal rotllo i que encara ho fan. El meu cervell la recorda tocant una campana mentre l’ofeguen amb un coixí. No sé si se’m mesclen records, però aquella senyora, aquella veu tan així, aquella campana. Ai, uix.

I després hi ha un altre moment d’aquests amb Ventdelplà. Que sí, que aquí ja era més grandeta, però no us dic que no puc mirar pelis ni ara? Aquest és encara més irracional. Després que el cotxe del David volés amb l’explosió, ens el donaven per mort, però hi havia la teoria entre el públic que deia que era viu en algun racó, que s’amagava. Doncs al meu cervell no se li acudia res més que pensar que i si s’amagava a casa meva. El Ramon Madaula no tenia res millor a fer que posar-se dins dels meus armaris, es veu. Ai, senyor. Sort que sota el llit hi tinc un altre llit i no hi cap ningú, que si no.

1425550219892

Però sisplau, sisplau, digueu-me que vosaltres també teniu pors estúpides d’aquestes. Que els dolentots de les sèries de casa nostra també us han fet ballar els límits de la lògica. Que els guionistes s’haurien de sentir malament per causar-nos aquesta intranquil·litat i aquests nervis. Va, digueu-me que a vosaltres també us passa. No em deixeu sola. No em deixeu sola, que tinc por.

Anna Amat

Anna Amat TeleViciada

Traductora que mira de reinventar-se cap al món del protocol, les relacions institucionals i l’organització d’esdeveniments. Fanàtica de les llengües, les relacions humanes, les possibilitats d’Internet, les abraçades i els petons perquè sí i les idees de bomber. Entén la tele i el cinema com a elements socialitzadors. I amb Twitter, encara més.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*