today-is-a-good-day

Olivia Pope i la gestió de l’escàndol polític

- Advertisement -

L’escàndol és un element consubstancial de la política. I quan s’associen política i escàndol, segurament n’hi ha un que de seguida ve a la memòria: Watergate. Va passar als Estats Units. Als setanta. Tot va començar amb la detenció de cinc persones pel robatori d’uns documents en el complex d’oficines Watergate de Washington D. C., seu, aleshores, del Comitè Nacional del Partit Demòcrata. El govern Nixon –republicà- va intentar tapar els responsables de l’escàndol quan la conspiració ja era pública. El Congrés nord-americà va iniciar una investigació que va topar, un cop més, amb la resistència del president. Es va produir una enorme crisis institucional que ni Pope & Associates haurien pogut gestionar. Van sortir a la llum activitats clandestines en les quals en veien esquitxades personalitats importants vinculades al govern Nixon. Abús de poder, corrupció, diner negre, assetjament a grups de l’oposició eren conductes a l’epicentre de les quals s’hi trobaven la CIA i l’FBI. Alts funcionaris del govern van ser condemnats i empresonats.

nyh-08-09-1974

- Advertisement -

Les investigacions fetes pel Comité Watergate al Senat van revelar l’existència d’unes gravacions –que Nixon feia sistemàticament– en les quals quedava clara la responsabilitat del president en els fets. I no només en els fets; també en la posterior obstrucció de la investigació, política i judicial, que s’havia iniciat precisament, arrel de la gravetat de l’escàndol. Amb tot a punt per iniciar un procés d’impeachment que l’hauria d’apartar de la presidència dels Estats Units, Nixon va presentar la seva dimissió. Es va servir d’un missatge televisat, a partir del qual es dirigia, una tarda de 8 d’agost de 1974, a la ciutadania nord-americana. El dia següent al matí deixa lliure la Casa Blanca.

- Advertisement -

Hi ha dos noms que ràpidament són associats a l’escàndol: Bob Woodward i Carl Bernstein. I un mitjà: el Washington Post. Són ells els que estiren els fils d’una complexa trama de corrupció política que arriba fins a la Casa Blanca. En aquesta investigació periodística, un altre nom –o millor dit, sobrenom– irromp en la història política americana: Gola profunda. Va ser Deep Throat qui va facilitar informació a Woodward i Bernstein. Aquests no van revelar la veritable identitat de l’informant fins transcorreguts més de trenta anys de l’escàndol. Va ser en una edició de la revista Vanity Fair, quan Mark Felt es va identificar com l’informador dels periodistes del Post. Felt havia treballat amb Woodward amb temes d’intel·ligència i tenia accés a una llarga llista de contactes que li subministraven informació classificada sobre activitats d’espionatge.

La cultura popular no ha estat aliena a aquest escàndol; segurament el primer gran escàndol mediàtic de la política americana. Pocs anys després, encara amb els ecos de l’afer ressonant pels Estats Units, Alan J. Pakula va dirigir Dustin Hoffman en el paper de Carl Bernstein i Robert Redford en el de Bob Woordward. All the President’s Man va esdevenir, de seguida, un document audiovisual, històric i polític de gran valor cultural. Molts anys després, va ser Oliver Stone qui va reprendre la figura de Nixon, posant-lo en la pell d’Anthony Hopkins. Era el retrat d’un president turmentat, un president colpejat per la falta d’estima que despertava en els ciutadans. El darrer gran film sobre l’escàndol Watergate el va signar Ron Howard: Frost/Nixon. El desafiament, deia el subtítol del film. I el desafiament era una entrevista del periodista britànic David Frost (Michael Sheen) a Richard Nixon (Frank Langella) un cop aquest havia dimitit. Dos anys abans, el dramaturg Peter Morgan havia portat als escenaris una obra en la qual s’aprofundia sobre com David Frost havia accedit a fer una entrevista televisada a l’ex president nord-americà. Londres y Broadway van certificar l’èxit de la idea i Ron Howard la va traslladar a la gran pantalla.

M’aturo un instant del diàleg entre el periodista i l’expresident. Dels molts moments memorables que ofereix el film, hi ha una frase que per sí sola podria resumir-ho. Una frase que, ben llegida o llegida en el seu context, també podria resumir la posició del president Nixon en l’afer Watergate. David Frost sap que l’entrevista no serà fàcil. Ell i el seu equip dubten sobre com enfrontar-se a l’expresident. Però aquest, en començar l’entrevista, es revela com un personatge neguitós, dubitatiu, insegur. Aleshores David Frost fa una pregunta que és, alhora, un compendi de moltes preguntes. O moltes preguntes resumides, de forma molt senzilla, en una sola pregunta: ha comès alguna il·legalitat mentre exercia de president dels Estats Units? Nixon, ja furiós i fora de sí, respon: “si el president ho fa, llavors no és il·legal”. Silenci. Un silenci tens. Dècimes de segon. Inclús segons. L’ex president ha caigut.

Tres films, tres visions, un mateix president i un escàndol de porcions bíbliques que va transformar les relacions de la política amb el periodisme i els mitjans de comunicació. Això em porta a un darrer apunt causa-efecte del cas Watergate que té a veure amb aquesta relació entre la política i el quart poder. El ressò internacional de l’escàndol va provocar la implementació del sufix Gate per tots aquells escàndols de corrupció política. La llista seria llarga. Fins i tot una episodi de South Park, de clara inspiració corrupta, es va titular Antenagate. El sociòleg Michael Schudson (Watergate in American Memory, 1993) és del parer que el cas Watergate no només va inspirar el periodisme d’investigació; també va oferir un llenguatge polític i periodístic per afrontar els escàndols de corrupció. Afegeixo: i de retruc va crear un nou professional; el gestor de crisis polítiques. La persona que té el do i l’habilitat de col·locar-se entre el polític i el mitjà en l’epicentre d’una crisi per tal que el primer pugui sortir viu de la labor –necessària i vital– que fa el segon.

scandal-season-3-returns

Scandal (ABC) és una sèrie que fa de les crisis polítiques el seu fil conductor. Olivia Pope (Kerry Washington) és una experta en la gestió d’escàndols polítics. Totalment familiaritzada en situacions gate, Pope és la fundadora i directora de Pope & Associates, un despatx professional de primer nivell especialitzat en gestió de crisis. Afroamericana, atractiva, espavilada, amb contactes al més alt nivell a la Casa Blanca i en organismes com la CIA i l’FBI, Olivia Pope s’erigeix com l’estrella única i exclusiva de la sèrie. Però abans de ser Olivia Pope experta en gestions de crisi, Pope havia estat el cervell de la campanya electoral que havia portat a Fitzgerald Thomas Grand III a la presidència dels Estats Units. I no només això, havia estat la seva assessora personal i principal, a més de la seva amant. O sigui: Pope ho és tot al Washington D.C d’Scandal. És la principal experta en crisis i, alhora, un autèntic escàndol en sí mateixa. Per això, la ficció que retrata la sèrie, malgrat que pugui ser en un primer cop d’ull exagerada o, en certa mesura, aliena als afers que es couen en la política nord-americana, és una realitat que es manifesta, d’entrada, en la protagonista.

I és que la figura d’Olivia Pope no s’entén (o no s’entén del tot), si un no es refereix abans a la figura de Judy Smith, estreta col·laboradora del president George Bush. Smith va ser clau en la nominació de Clarence Thomas com a jutge del Tribunal Suprem, va tornar a ser clau en la gestió de la Guerra del Golf i en les relacions Estats Units i Kuwait. No en va, Judy Smith esdevé la clara inspiració de la sèrie, fins al punt que també n’és coproductora. L’experiència professional d’Smith al capdavant de la consultora Smith & Co va esdevenir una font immensa de material susceptible de transformar o adaptar –segons com es miri– en bombes polítiques de 45 minuts. Va ser rellevant la gestió de Judy Smith en un altre dels grans escàndols polítics –aquest de naturalesa sexual– que van colpejar la societat nord-americana de finals del segle passat: el cas Lewinsky (també conegut com Monicagate). Política, sexe i enganys que van portar Monica Lewinsky a l’epicentre d’un procés d’impeachment que no es veia des dels temps de Nixon.

- Advertisement -

Judy Smith
Judy Smith

Però Judy Smith no només assessorava en escàndols de personatges polítics, els seus clients també eren governs necessitats d’un rentat de cara: Haití, Jamaica i Aràbia Saudita figuraven entre els seus arxius. O empreses que, com Sony, van requerir dels serveis professionals d’Smith quan van ser ciberatacades pel film La entrevista (The Interview, 2014) d’Evan Goldberg i Seth Rogen. El film relatava l’assassinat fictici del dictador nord-coreà Kim Jong-Un, fet que va enfurismar al govern del país asiàtic. La crida a la por i el record de l’11-S, suposadament fets pel grup auto denominat Els Guardians de la Pau va portar a replantejar l’estrena.

Judy Smith va relatar les seves experiències en la resolució d’escàndols polítics –i no polítics– en el llibre Escándalo (Alienta, 2015). I és aquest l’interès que planteja Scandal: què faries si fossis un polític enxampat en una trama de corrupció on només ets un peó d’un gran exèrcit de lladres? O, com gestionaries els problemes amb hisenda i la necessitat de continuar gaudint d’una bona imatge pública? Barak Obama va haver de contractar els serveis de la cantant i actriu afroamericana Jennifer Hudson –en una elecció de clara inspiració Olivia Pope– perquè esdevingués la cara amable, resolutiva, de confiança, i segura de sí mateixa amb la qual projectar el seu “ObamaCare”. És a dir, la reforma sanitària més important i ambiciosa dels últims temps.

Olivia Pope és, doncs, l’alter ego de Judy Smith. Judy Smith i Shonda Rhimes es van conèixer l’any 2009, quan la primera va ser designada vicepresidenta de Notícies, Esports i Entreteniment de l’NBC. De fet, Judy Smith i Shonda Rhimes es van conèixer l’any 2009, quan la primera va ser designada vicepresidenta de Notícies, Esports i Entreteniment de l’NBC. Ben aviat es va trenar aquella complicitat que va portar-les a formar un tàndem al voltant d’un material tant sucós com l’escàndol polític. Calia cercar una protagonista. Amb Kerry Washington va tancar-se el cercle.

- Advertisement -

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents