L’any 2013, un curtmetratge va eclipsar els seguidors del terror, concretament del sobrenatural, ja que en els 3 minuts de durada mostrava l’essència que tot film del gènere cerca: causar por i inquietar el públic. La fórmula va enlluernar tant que va ser conduïda per explicar la història en 80 minuts dirigida pel mateix cineasta, David Sandberg (Attic Panic, Closed Space o Cam Closer), el qual debuta amb un llargmetratge, però ja es troba preparant la seqüela de Annabelle, l’spin off de The Conjuring (The Warren Files). Si més no, aquesta coincidència no és una casuística, ja que el director James Wan, creador de tota aquesta saga i Insidious, també és productor de Lights Out.
L’argument és senzill: una dona és perseguida per una criatura que només apareix quan els llums s’apaguen. A priori, és un premissa que crida l’atenció i després de la primera escena on es mostra un escenari poc habitual i es viuen moments de tensió i esgarrifança, hom pensa que el film només acaba de començar i anirà a més. Però no, la resta del film manca d’efectivitat, esdevé un conjunt de situacions més aviat còmiques, que demostren que un curtmetratge no es pot estirar tant si no aporta res més i nou; i no és la primera vegada que passa, ja que amb Mama (2013) va succeir quelcom similar, però tot i així tenia millor resolució.
Probablement, el film vulgui anar cap a una direcció més indie, a causa de les darreres produccions d’èxit com The Babadook o It Follows, però cadascuna té una prescripció pròpia. No tot és negatiu ja que el toc de Wan és efectiu i els seus trucs de màgia i jocs de càmera ajuden. A més, la seva durada és un punt a favor, ja que avui en dia pocs films són breus i concisos i hi ha una tendència a estirar la sentència final.
El conjunt de personatges podria funcionar fins i tot sense la part espectral, ja que suposa un drama familiar: hi ha un conflicte extern, cada membre viu de manera aliena als altres i per un fet han de reconsiderar lluitar contra allò que els fa mal , sigui el que sigui. La filla és interpretada per Teresa Palmer (Warm Bodies, Restraint o The Grudge 2), una jove que eclipsa amb la seva mirada i l’art interpretatiu demostrant que no és nova en això del terror. Maria Bello (Prisoners, Abduction o Secret Windows), és la mare dels nens i mostra correctament el caràcter trastocat per tot el que té lloc, però la seva actitud roman constant tota la pel·lícula i acaba esgotant el públic. Per contra, Gabriel Bateman (Annabelle, Outcast o Band of Robbers) es fica al paper del fill petit, aportant l’espurna de tendresa que calia.
En definitiva, és un producte efectiu per al públic que està poc habituat al gènere i no s’espera l’ensurt gratuït de torn (provocats per un so estrident i volum elevat), ja que inclou detalls inversemblants que espatllen el mecanisme final, en el qual els elements estan inclosos de manera forçada provocant la incertesa de l’espectador.
Veredicte:
El millor: La introducció provoca certa esgarrifança i expectació, i un emplaçament poc habitual fora de la típica casa amb esperits.
El pitjor: Pretenia tenir moltes llums, però s’ha quedat en una idea sense desenvolupar que no transmet més que comèdia en lloc de por.
Nota: 4
