‘Nerve’ i l’adrenalina hormonada ‘Nerve’ i l’adrenalina hormonada
El film mostra adolescents, reptes, xarxes socials i poca cosa més ‘Nerve’ i l’adrenalina hormonada

Tots som conscients, a la nostra edat, dels perills que poden comportar segons quines plataformes digitals o webs que ens ofereix la xarxa. L’anonimat s’ha convertit segurament en el perill més temut de tots. Tots sabem que la prevenció i el control que es porta avui en dia a les escoles i a les cases sol ser bastant elevat (excepte potser alguns casos que ara no vénen al cas).

Ara bé, series capaç de jugar a veritat o repte per diners? Un veritat o repte portat al límit de la perillositat, ja que la veritat no existeix. O acceptes el repte o et retires sense ni un duro a la butxaca.

Nerve1

Una premissa força interessant la que ens planteja Nerve, la nova pel·lícula protagonitzada per Emma Roberts i Dave Franco (idea sortida del llibre Young adult de Jeanne Ryan). Ara bé, el que pot semblar una premissa interessant amb una moral poc reveladora, però sovint necessària, acaba sent un joc d’adrenalina hormonada per a adolescents.

La primera escena comença d’una manera força interessant i peculiar. Ens trobem dins l’ordinador de la protagonista i podem sentir-nos dins de la vida d’un adolescent d’avui en dia. Desenes de pantalles obertes al mateix temps, totes de diferents xarxes socials: xats, videotrucades, taulers, likes, tweets… de tot una mica. Una imatge curiosa per escenificar el que trobo que ens volen transmetre: els adolescents (i no tant adolescents) d’avui en dia saben “picar més d’una tecla a la vegada”.

A partir d’aquí el film no fa més que començar un descens carregat d’adrenalina. M’atreviria a dir que és comparable a un viatge al Dragon Khan: comencem entusiasmats, nerviosos i potser espantats; arriba la pujada, lenta i eterna, per començar la baixada en picat i mantenir-se a nivells més baixos.

nerve

Els reptes que se’ls plantegen als adolescents són cada vegada més inversemblants. I per inversemblant l’actuació policial, digne del Razzie a la millor no actuació. Resulta que tothom està enganxat al mateix joc “semi-virtual” que comporta més d’un trencament de la llei i la policia no en sap res de res. Els toca “jugar” el paper de babaus de torn i res més.

Els altres personatges que desapareixen de la pantalla amb aparicions poc estel·lars, són els companys d’escola de la protagonista. Un adolescent hacker enamoradet que la salva del fatídic final al més pur estil Romeu i Julieta de pa sucat amb oli, però resulta que no sabem ni què se’n fa d’aquest personatge. Per no dir l’”amienemiga” que primer es barallen per reconciliar-se, però al final s’esvaeix.

En definitiva, una de les pel·lícules amb menys suc dels últims temps (opinió totalment personal perquè potser ens farem mal fent aquesta llista).

Veredicte:

El millor: La primera escena de pantalles de xarxes socials des de dins la pantalla de l’ordinador.

El pitjor: L’adrenalina que ens volen fer viure portada de manera desatrossa.

Nota: 4

Irene Solanich

Irene Solanich L'escena del crim

Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*