Si hi ha una construcció que simbolitzi l’Antic Egipte, i que és fàcilment reconeguda per qualsevol profà en història del país del Nil, aquesta és, sens dubte, la gran piràmide del faraó Jufu. O més popularment coneguda per la versió grega del faraó que li dona nom; Keops.
Construïda entre el 2589 aC. i el 2566 aC. va ser, juntament amb les piràmides properes de Kefren i Micerinos (un altre cop els noms grecs, en aquest cas dels faraons Jafra i Menkaura respectivament) una de les set meravelles del món antic, i l’única de les set que encara resta en peu. La seva colossal silueta ha acompanyat la imatge d’Egipte des de fa mil·lennis. No en va, Napoleó, durant la campanya d’Egipte, en veure la seva majestuositat, va exclamar als seus soldats: “Soldats, des d’aquestes piràmides, quaranta segles us contemplen!“.
Així doncs era lògic que Hollywood no fos immune a aquesta majestuositat i tard o d’hora optés per fer una pel·lícula tenint com a tema central la construcció de la mateixa piràmide. Aquesta pel·lícula va ser Terra de Faraons, dirigida per un Howard Hawks que encara no havia optat per convertir-se en un dels grans directors del cinema negre i de western.
La pel·lícula en sí va ser un fracàs. No va aconseguir recaptar ni la meitat dels 3.000.000 de dòlars de l’època que va costar. Es diu que bona part de la despesa va ser a causa dels gairebé 10.000 extres utilitzats en la seva filmació. Per tant va ser una producció “faraònica” en tota l’extensió de la paraula i una prova més que quan Hollywood s’hi posa, pot ser més colossal que qualsevol construcció de l’Antic Egipte.
La indiscutible protagonista de la superproducció, amb permís de la mateixa Piràmide de Keops, és una jove Joan Collins que ens delecta amb una interpretació de la recaragolada i ambiciosa princesa Nellifer de Xipre. Quan el faraó Kefrén decideix construir una gran tomba on poder descansar amb tots els seus tresors per garantir-se l’altra vida, exigeix als seus pobles vassalls un augment dels tributs. Nellifer, en veure que el seu regne no podrà pagar el que li demanen, decideix entregar-se ella mateixa i es converteix en la nova dona del faraó.
A partir d’aquí, Joan Collins ens regala una interpretació sobreactuada però divertida, que ja presagiava el paper que la va fer famosa, el de l’Alexis Carrington de Dinastia. Curiosament aquest paper de reina d’Egipte, li va donar prou popularitat per acabar sent una de les primeres opcions per interpretar, quatre anys més tard, a la més famosa de les reines d’Egipte.
Ens referim a la Cleòpatra que volia fer la Twentieth Century Fox quan aquest era només un projecte per a un “pèplum”. De fet encara és conserven algunes proves de càmera de l’actriu, abans que Manckiewicz agafés el control de la producció i Liz Taylor ocupes el seu lloc en el tron d’Egipte.
Per tant, només tenim aquesta Terra de Faraons per comprovar què tal li queda la corona de l’alt i del baix Egipte a Joan Collins, i al mateix temps delectar-nos amb una interpretació que farà les delícies dels amants del “kitsch”.
I poc més. La pel·lícula no deixa de ser un conjunt de tòpics sense base històrica. Així veiem com la falsa llegenda que la dona del faraó era enterrada amb ell, en aquesta pel·lícula pren una importància cabdal en el desenllaç. Res més lluny de la realitat, les reines eren enterrades en petites piràmides a part (quan els tocava morir, no al mateix temps que el faraó) i el que amb el temps es va anomenar “cambra de la reina” dins de la piràmide, és en realitat la cambra on es dipositava el “Ka” (quelcom similar a l’esperit) del faraó.
A ressaltar també, en una època de certa tendència religiosa en el cinema americà, l’aparició a la pel·lícula d’un poble “semític” que viu com esclau a Egipte i que adora a un sol deu i que guarda moltes similituds amb els hebreus. Això sí, mil anys abans que el poble d’Israel comences el seu devanir històric.
Només un fet curiós a destacar dins d’una certa similitud històrica. La manera de segellar la tomba, per impedir l’accés dels lladres de tresors, mitjançant blocs de pedra moguts amb un enginyós joc amb sorra. Un sistema similar a alguns possibles mecanismes utilitzats pels antics egipcis per moure grans blocs de pedra.
Per descomptat, deixem de banda la imatge de la construcció de la piràmide per part d’esclaus. Les darreres investigacions sostenen que les piràmides no van ser construïdes per esclaus, sinó per treballadors “assalariats”. És a dir, camperols que aprofitaven l’aturada a les feines agrícoles per la pujada anul·la del Nil, per treballar a les grans obres a canvi d’un “salari” en gra. De fet, la primera “vaga” de treballadors documentada es produeix entre els treballadors de les piràmides, als que no els hi arriba l’estipendi en gra acordat.
Per tant aquesta també hauria estat un bon argument per explicar la construcció de les piràmides d’una altra manera. Potser Kubrick, el més amoïnat pel contingut social de les seves grans superproduccions (recordem la magnifica Espàrtac) seria el director ideal.
Però si fos així, no haguéssim, potser, gaudit d’una pel·lícula eminentment divertida i excessiva, amb una Joan Collins mostrant cos, maldat i fals bronzejat a parts iguals.
