Els anys 80 varen ser una època on el cinema fantàstic va esdevenir tot un fenomen a part, amb títols pels quals sembla que no passa el temps i que han creat en moltes persones un sentiment nostàlgic i afectuós vers els films. Per això, avui en dia, és complicat trobar pel·lícules que provoquin aquestes sensacions i moltes són rebutjades abans del seu visionat. Aquest va ser el cas del reboot de Ghostbusters, desprès d’un parell de films d’èxit i que han sabut envellir molt bé durant aquestes dècades, era molt complicat que el públic acceptés una nova versió dels caçafantasmes i, sobretot, canviant els seus protagonistes masculins per un equip de dones, la controvèrsia estava servida.
La trama presenta dues científiques que varem escriure un llibre sobre fantasmes fa anys i per un fet paranormal es tornen a trobar i formen equip amb una esbojarrada noia capaç d’inventar qualsevol artefacte per a lluitar vers els esperits. A l’elenc s’uneix una quarta fèmina que coneix tota la ciutat i les ajudarà en la seva caça particular, tot i la incredulitat dels ciutadans.
El film conté escenes molt divertides amb un humor elaborat constant, que durant la primera hora, farà que tot flueixi sense esgotar-se. La presència femenina no és incòmoda i cadascuna d’elles té una personalitat independent i missió, amb la qual cosa es complementen prou bé i mostren una combinació explosiva. A elles s’incorpora un secretari alt, guapo, fort però amb un encefalograma pla, que tant pot fer gràcia com incomodar per tanta tonteria que efectua, a més de classificar la pel·lícula en un reclam feminista. Una vegada s’ha presentat tot el tauler de joc i els peons es disposen a jugar, el conjunt es desinfla com un globus: continua hilarant però a les regles d’aquesta partida s’han d’afegir les bases típiques d’un blockbuster d’estiu i aquí es perd tota l’essència que el director, Paul Feig, ha treballat al llarg de la seva carrera amb la comèdia. Així doncs, la segona hora és un producte repetitiu, la fórmula del qual es pot veure constantment a pantalla.
La salvació parcial, ve donada pel constant sentiment nostàlgic quan sonen els acords de la melodia original, també per la constant desfilada de cares conegudes i per la bona aplicació dels efectes especials que denoten una millora gràcies a l’avenç tecnològic.
Encapçalen l’elenc Melissa McCarthy (Spy o Brides Maids) i Kristen Wig (Zoolander No. 2 o The Secret Life of Walter Mitty), les quals demostren que saben on es troben i es desenvolupen a la perfecció submergides entre ectoplasma i comèdia. Però la gran sorpresa és Kate McKinnon (Balls Out o Sisters) que mitjançant ganyotes, mirades, gestos i acaba enredant i atrapant al públic des de el minut 0. A més, Chris Hemsworth (Thor o Rush), varia el seu habitual registre per un de divertit, absurd i que acaba capgirant la història de les noies.
Així doncs, aquest canvi d’aires no ha anat tant malament com s’intuïa: demostra frescor, es atrevit, divertit, hi ha una forta química entre les protagonistes i, tot i la poca innovació, val la pena donar-li una oportunitat (fins i tot McCarthy llença una indirecta al respecte a tots els haters durant una escena del film).
PD: Cal veure tots els títols de crèdit ja que hi ha sorpreses finals i estan molt elaborats banyats amb una BSO molt gamberra.
Veredicte:
El millor: El bon rotllo que transmet, la potencialitat de terror i, sobretot, la sorprenent interpretació de Kate McKinnon.
El pitjor: Tot i l’esforç, no deixa de ser un blockbuster bàsic d’estiu pretensiós.
Nota: 6
https://www.youtube.com/watch?v=fJV810vgOQw
