Per què Jason Bourne és el puto amo? Per què Jason Bourne és el puto amo?
La saga protagonitzada per Matt Damon va revolucionar el cinema d'acció l'any 2002 Per què Jason Bourne és el puto amo?

És el puto amo… I ho saps. En qüestió d’espionatge només hi ha algú que pot equiparar-se a ell es diu Bond. James Bond. Però aviat parlarem del tema. Aquest article no és tant per lloar el personatge de Jason Bourne (que també) sinó per comprendre perquè la tornada a la gran pantalla l’any 2002 d’un espia amnèsic va suposar una revolució en allò que definíem fa uns anys com “cinema d’acció”. Si no sabeu a què em refereixo feu un cop d’ull a aquesta seqüència de lluita i a la mítica persecució amb el Mini als carrers de París. Poseu-vos el pitet abans.

Anys obscurs per l’espionatge

Fem una mirada enrere. Estem al juny del 2002 i s’estrena Bourne identity convertint-se en un dels fenòmens de l’estiu. No tant pels calers sinó per les crítiques i el boca orella. No feia ni un any que havien caigut les torres bessones a Nova York i, us agradi o no, la manera de veure segons què al cine no era la mateixa. Com comentava al principi, la importància de la saga Bourne la podem percebre millor si veiem què va passar més enllà. Al novembre del 2002 s’estrenava Die another day la que seria l’última pel·lícula de Pierce Brosnan a la pell del 007.

Die-Another-Day-Dinner-Suit

Malgrat que va ser un James Bond més que correcte, en aquest film es va notar massa el cansament no només de l’actor sinó l’esgotament del personatge de cara al públic. No sempre més explosions i més animalades volen dir una pel·li millor. El film va fer caixa però va ser apedregat (amb raó) per part de la crítica i part del públic bondià. Però el que va fer infantil i gairebé paròdic aquest últim bond de Brosnan va ser la inevitable comparació amb Bourne.

Des que uns pescadors troben un Matt Damon sense memòria fins que, al final del primer film veiem com s’enfronta als seus excaps de la CIA no pots treure els ulls de la pantalla. El seu plantejament hiperrealista, la sensació de frescor i novetat i, sí, una interpretació de Damon molt correcte tant a nivell físic com de credibilitat del personatge van fer néixer un nou fenomen. Seria injust no mencionar la labor d’Oliver Wood, el director de fotografia que al llarg dels tres films de la saga ens mostra les hòsties, les persecucions i la tensió d’una manera magistral. Gairebé hipnòtica.

Bond a la banqueta 

Sóc molt fan de James Bond i per això no em fa mal admetre que Bourne és el millor que li podia passar a l’agent 007. L’any 2004 arribava Bourne supremacy i naixia el tàndem Matt Damon-Paul Greengrass. La seqüela mantenia l’interès i les formes de la primera. S’atrevia a matar la xicota del protagonista al minut 10 i sumava la figura de Joan Allen a l’equació posant els draps bruts de la cúpula de la CIA a la fórmula. Potser no es mantenia la intensitat i el suspens constant de Bourne identity però el resultat deixava el mateix bon sabor de boca.

Mentrestant el nou James Bond s’ho mirava tot amb expectació. No va ser fins el 2006 (4 anys després de Die another day) que no vam veure a Daniel Craig convertint-se en el nou i musculat 007. I no només no era en Pierce Brosnan… La saga Bond feia una espècia de reboot perquè no hi havia cap altra manera de donar-li una sacsejada al personatge. Bond es bournitzava. No era un Bond infal·lible. Anava força perdut per la vida. En moltes ocasions era més brutal que subtil. S’atrevia a mofar-se del Martini amb Vodka!!! (sacrilegi). El resultat, però, va ser l’esperat. 160 milions de dòlars més que l’últim Bond de Brosnan i crítica i públic aplaudint el canvi. Un canvi que tenia un nom: Jason Bourne.

supremacy

La supremacia de Bourne

Al final de la segona pel·lí la genial Joan Allen agafa el telèfon de l’oficina. En Jason Bourne està a l’altra banda. Ella li agraeix haver tret el cuc de la poma podrida a la CIA i li diu que en realitat ell no és Jason Bourne. Es diu David Webb però això ara ja és igual. Ell li respon: Descansa Pam, fas pinta de cansada. I sona el ja mític Extreme ways de Moby (un altre icona de la saga). Es pot ser més puto amo?

És un final de traca i mocador. Hom podia pensar que seria difícil mantenir aquest nivell durant un film més però ho van tornar a fer. Bourne ultimatum és superior a la segona entrega i tancava la saga amb moltes respostes i noves dosis de suspens, acció de la bona i nous personatges tan encertats com el de Joan Allen (Albert Finney gràcies per existir). A més, sí es pot ser més puto amo. A la tercera pel·li en Bourne roba els papers de l’Operació Blackbriar del mateix despatx del subdirector de la CIA Ezra Kramer a Nova York. Pim pam… La pel·li ens va ensenyar que en David Webb va convertir-se en Bourne per voluntat pròpia però això ja no importa perquè ell vol deixar el costat fosc i portar una vida normal. Vol recordar qui és Bourne per oblidar-lo.

Les tres pel·lícules van deixar gravades a la retina seqüències d’acció sense explosions fetes per ordinador. Amb un realisme que James Bond havia abandonat i que va recuperar gràcies a Bourne. Amb unes coreografies dignes del millor cinema xinès d’arts marcials. Amb personatges que, dins les llicències del cine, eren creïbles.

the_bourne_ultimatum_by_blackbeast

No puc acabar sense mencionar encara que sigui un moment Bourne Legacy. El Bourne sense Bourne que va necessitar el nom de Bourne per fer taquilla. No només va ser la “pitjor” inversió per Universal sinó que tothom va veure que ens la volien colar… Un Bourne sense Bourne (i l’equip de la trilogia) no seria i no va ser el mateix. Deixem-ho en correcte i poc més.

Ara arriba una nova entrega que si bé, a priori, no és necessària torna a reunir l’autèntic equip de la saga. No cal que us digui que per mi és una de les pel·lícules més esperades de l’any. A més, han passat deu anys… Penseu una cosa: quan en Jason Bourne es posa a nedar al East River de Manhattan després de ser disparat pel malvat Ezra Kramer i sona Extreme Ways de Moby encara no hi havia iPhones. Teniu ganes de tornar a veure en Matt Damon fent de Bourne i ho sabeu. Ho sabeu perquè Jason Bourne és el puto amo!

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d'un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*