Desmuntant Steven Spielberg (part 3) Desmuntant Steven Spielberg (part 3)
Tercera i última entrega de la filmografia més aplaudida Desmuntant Steven Spielberg (part 3)

I acabem amb aquesta tercera part en què veiem les seves pel·lícules més actuals (i per què no dir-ho) amb una mica menys de qualitat.

Catch Me If You Can (2002): Pel·lícula sobre la vida de l’estafador Frank Abagnale que va arribar a ser milionari falsificant xecs i títols universitaris fins a ser atrapat per l’FBI diversos anys més tard. Pel·lícula senzilla i sense pretensions però molt divertida i simpàtica amb un Leonardo Di Caprio esforçant-se per deixar enrere la seva imatge juvenil i de nen bo. Abagnale, el personatge real que mostra la cinta, va declarar que Spielberg era el director ideal per explicar la seva història, que per cert, va renunciar a la direcció de Big Fish i Memoirs of a Geisha per poder encarregar-se d’aquesta. Pel·lícula filmada en 52 dies utilitzant 147 ubicacions, déu n’hi do.
Un èxit de taquilla que va recaptar més de 350 milions amb un pressupost de 52.

Minority Report (2002): Segona pel·lícula estrenada en un any (i les dues coincidint i fent-se la competència en l’estrena espanyola), aquesta vegada explicant una història de ciència ficció futurista pura i dura amb un molt encertat Tom Cruise. Adaptació d’un relat curt de Philip K. Dick en els anys cinquanta. Pel·lícula de culta amb crítiques una mica tèbies en el seu moment però que amb el temps es va anar valorant i creant una gran legió de fans, tant és així que l’any 2015 es va iniciar una sèrie basada en el món i societat que mostra la pel·lícula i que es va cancel·lar després d’una primera temporada de 10 capítols.
Però això sí, li va anar molt bé a taquilla ja que va aconseguir més de 350 milions amb un pressupost de 102.

The Terminal (2004): Una comèdia agradable i suau que tornava a comptar amb Tom Hanks (musa del director) per explicar la història (inspirada en fets reals) d’un turista d’un país fictici d’Europa de l’Est que durant el seu vol a Nova York esclata una guerra civil a la seva llar. Es converteix en una errada del sistema, nòmada per força i forçat a viure a l’aeroport sense poder trepitjar sòl americà. Una pel·lícula que va agradar a tothom per la seva visió positiva sobre el món i les petites coses.
Va recaptar 220 milions amb un pressupost de 60.

War of the Worlds (2005): És una adaptació de la història original d’H.G. Wells, si bé es basa en la seva majoria en la novel·la, també agafa elements tant de la pel·lícula The War of the Worlds (1953) de Byron Haskin com del serial radiofònic del 1938 (sí, aquest que va causar una gran quantitat de suïcidis i algun desafortunat incendi amb cinc morts. Així de bo era). Un rodatge que els va portar prop de tres mesos i multitud d’escenes potents (van construir un avió sencer per destruir-lo en una escena) fent un homenatge no solament a l’obra original si no també a l’estil cinematogràfic de mitjans el segle XX, però mai va arribar a fer-li ombra a l’obra original.
Va aconseguir recaptar gairebé 600 milions amb un pressupost de 132.

Munich (2005): Pel·lícula basada en la massacra dels Jocs Olímpics de Munich de l’any 1972 en els quals terroristes palestins van executar dos atletes israelians i posteriorment onze més del mateix país en una desastrosa operació de rescat d’ostatges. La crítica va destrossar la pel·lícula, no per la seva qualitat cinematogràfica, va anar més aviat perquè no es va mullar en absolut sobre la culpabilitat de cap bàndol ofenent així a tothom. Fins i tot va arribar a donar motius per als actes dels palestins alhora que mostrava d’una manera molt crua als agents del Mossad.
Aquests fets van fer que la taquilla funcionés molt malament, va recaptar menys de 50 milions amb un pressupost de 70.

Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull (2008): Polèmica. Així podríem definir aquest quart lliurament de la saga de l’arqueòleg més famós del món i que va arribar massa tard. Argumentalment és molt fluixa, s’expliquen una mitja dotzena de salts sobre el tauró (frase col·loquial emprada en el llenguatge cinematogràfic per definir aquells moments dels films en els quals alguna cosa inesperada passa), els nous personatges no li feien ombra als antics i un empatx de CGI que quedava fatal a l’estètica de la saga en general (tot i que abans de la seva estrena, Spielberg i Lucas van insistir que aquesta tècnica la van utilitzar molt poc. Van mentir).
No obstant això, hi havia moltes ganes de tornar a veure el personatges en una nova aventura, per tant va ser la pel·lícula més taquillera de la saga amb un total de 786 milions amb un pressupost de 185.

War Horse (2011): Tornada al cinema bèl·lic del director per a aquesta pel·lícula que poca gent recorda. Èpica, bella i emocionant per a aquesta història d’amistat entre un jove i el seu cavall. També hi ha qui la defineix com cursi i massa melodramàtica, tu decideixes aquesta ambivalència.
Aquesta pel·lícula va aconseguir recaptar 177 milions amb un pressupost de 66.

The Adventures of Tintin: The Secret of the Unicorn (2011): Projecte personal de Spielberg que ja va intentar dur-la a terme a mitjans del 80. Si bé se li dóna a ell la direcció la va fer al costat del neozelandès Peter Jackson. Fins ara l’única pel·lícula d’animació en la seva filmografia per a una història pura d’aventures i comèdia que va servir d’homenatge a les aventures creades pel belga Hergé.
Va recaptar 372 milions amb un pressupost de 135. Es coneix que Peter Jackson dirigiria una seqüela i una tercera part que dirigirien tots dos, però l’estrena estava prevista pel 2015, aplaçada al 2016 i sense tenir cap notícia sobre aquest tema, no queda clar si el projecte ha quedat, finalment, cancel·lat.

Lincoln (2012): Biopic del president dels Estats Units, Abraham Lincoln derogant la llei d’esclavitud i prohibint-la permanentment. Pel·lícula que va enamorar la crítica però que la resposta del públic va ser una mica tèbia (que no dolenta), però Spielberg comptava amb un as a la màniga, l’absolutament espectacular interpretació del personatge a les mans de Daniel Day-Lewis, un dels millors actors de la història, i que posteriorment guanyaria el Oscar a Millor Actor, i que, per cert, sent l’únic que ha aconseguit guanyar tres Oscars com a Millor Actor Principal.
La pel·lícula va aconseguir recaptar 275 milions amb un pressupost de 50.

Bridge of Spies (2015): Thriller històric protagonitzat de nou per Tom Hanks i escrit pels germans Coen, que explica la història d’un advocat que indirectament es veu relacionat amb la Guerra Freda quan és triat per dirigir un important intercanvi de presoners. Bona pel·lícula però una mica irregular en el seu ritme, li va valer l’Oscar a Millor Actor Secundari al veterà Mark Rylance.
La pel·lícula va recaptar 72 milions amb un pressupost de 40.

I fins aquí la filmografia del Rei Midas de Hollywood, fins que recentment (el 8 de juliol) es va estrenar estreni la seva última pel·lícula, per a tota la família The BFG (The Big Friendly Giant). Es tracta d’una adaptació dels relats de l’escriptor Roald Dahl i que torna a comptar amb Mark Rylance per al personatge protagonista. Aquí no acaben els seus projectes, ja que sempre té diverses pel·lícules en espera, l’any 2018 estrenarà dues pel·lícules, el drama religiós The Kidnapping of Edgardo Mortara i la pel·lícula de ciència ficció Ready Player One. I dos projectes més previstos l’any 2019, el cinquè lliurament d’Indiana Jones que tornarà a comptar amb Harrison Ford com a protagonista (que tindrà 77 anys quan s’estreni) i It’s What I Do, el biopic de la foto-reportera de guerra Lynsey Addario guanyadora del premi Pulitzer l’any 2009 i protagonitzada per Jennifer Lawrence. En aquests lliuraments s’han obviat tots els treballs de producció, creació de sèries televisives i videojocs perquè, sincerament, no acabaríem mai.

Oriol Hernández

Oriol Hernández Zoom al director

Nascut a mitjan dels 80 al Baix Llobregat té un parell de graus superiors de professions en les quals pràcticament mai ha exercit. S'ha passat mitja vida en escenaris tocant la bateria o foten brams i intenta escriure quan se li ajunten dues frases al cap. Fins i tot ho ha intentat amb això del teatre. Es va ficar de cap en el món adult obrint una llibreria i més li valdria haver-ho pensat millor. Actualment col·labora fent crítiques de cinema al portal 'Terror Weekend' i a 'El cinefil' Ha vist infinitat de pel·lícules dolentes i ha cobert informativament diferents festivals amb el terror com a gènere preferit. Si algú no li ho impedeix per la força, seguirà fent-ho.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*