Si us he de ser sincera, us he de confessar que no vaig al cinema tant com m’agradaria. M’agradaria anar-hi molt més de tant en tant del que hi vaig actualment, però no pot ser. Ara, hi vaig sobretot amb els néts a veure penícules infantils. La majoria dels quartos que em gasto amb entrades de cinema van directes a les arques de Disney, Pixar, Dreamworks i companyia. Bueno, van directes… Hi deu haver un repartiment dels diners entre tots els factors responsables d’aquella projecció, oi?
Potser esteu pensant que el motiu principal de la meva poca afluència a les sales de cinema és el preu de l’entrada però, a part d’aquesta penyora que hem de pagar tots els cinèfils quan anem a veure una projecció, hi ha altres causes menys econòmiques que em tiren enrere a l’hora d’escollir la butaca d’una sala quan he de decidir l’activitat de la tarda d’un cap de setmana. I com jo, molta gent!
Entenem que el preu de l’entrada és l’adequat per al producte que adquirim, la projecció d’una penícula d’estrena. Que si la tarifa fos més baixa, potser la gent del cinema no cobriria despeses i, per tant, en poc temps tancaria les seves sales i ens deixaria orfes d’aquest gran aliat contra l’avorriment que tenim que és el setè art. També és veritat que la pujada de l’IVA ha fet molt de mal en els sectors culturals… La culpa és del govern!
Però hi ha altres perills que assolen les sales de cinema… Gent. Públic assistent que fa coses que no hauria de fer i molesta a la resta. Aquest sí que és un veritable motiu per deixar d’anar a les sales, o d’alçar-se a mitja penícula i tocar el dos a les fosques perquè allò no es pot aguantar. I oju no et queixis o diguis res, perquè a sobre hi ha molta gent que s’empipa si els renyes i encara surts més escaldat. Quina barra… On anirem a parar amb aquesta poca educació que es demostra en els nostres dies?
Per començar hi ha el típic que no calla en tota l’estona. Ja sigui perquè ja l’ha vist i va avançant als seus acompanyants el que passarà, o perquè ha llegit el llibre i va discrepant de totes les llicències que s’ha pres el director, o perquè s’avorreix i prefereix fer petar la xerrada amb el seu acompanyant. Sigui com sigui, la gent que parla al cinema no ho fa amb veu baixa. Tenen por que el sonido embolvente silenciï les seves paraules. Aquesta gent mereix que l’acomodador s’hi apropi i els marqui el camí cap a la sortida! Previ cop de lot al cap, és clar…
Un altre tipus de gent que molesta a les sales de cinema és la que fa un ús inadequat de les crispetes. Cuidado! No sóc contrària al consum de crispetes a les sales de cinema. Al contrari! Les de color m’agraden més que les salades! Però de vegades es tanquen els llums del recinte perquè està a punt de començar la projecció i… el que es projecten són el coi de crispetes d’algun jovent! Sí, sí! S’han viscut autèntiques batalles amb blat de moro als cinemes que ni el desembarcament de Normandia. Un cop vaig trigar una setmana a treure’m totes les crispetes d’entre els rínxols de la permanent! Una cosa horrorosa… Jo castigaria aquests borinots a escombrar tota la sala i, de propina, els lavabos! Ja veuríeu com se’ls passa la tonteria.
I què me’n dieu dels que estan amb el mòbil tota l’estona? A veure, estigues per la penícula, per l’amort de Déu! Que has pagat uns quartos, home! Però és que no només molesta veure les llumetes de les pantalles, o sentir les vibracions dels aparells… És que a sobre estàs patint per ells! Nen, carai! Si no pots deixar el mòbil és que deus tenir algun assumpte important a resoldre. De vegades, quan veig algun d’aquests individus m’hi aproparia i els preguntaria si ja ha nascut la criatura. A veure, si estàs pendent de ser pare, el teu lloc és al costat de la dona! Cada cop hi ha més tarambanes al món…
Però per a què hi hagi naixements, hi ha d’haver festejos. I quin lloc més adequat tenim per festejar que la foscor de les últimes files del cinema? I si és una sessió amb poca gent, millor que millor, tot i que darrerament el jovent és desvergonyit i tant se li’n fa si els veïns de butaca noten que la libido els està augmentant. Hi ha cops, ves què us diré, que no encertes la penícula. La trobes avorrida i sense ritme, i una escena amorosa d’aquestes pot salvar-te la tarda. És ben bé que normalment la realitat supera la ficció –i si és en vivo y en directo molt millor!
Però és clar, som humans, i tampoc podem seure a la butaca i estar-hi impertèrrits les dues hores de projecció. Si mirem una comèdia, riem! I de vegades de forma escandalosa. Si mirem un drama, plorem. Si mirem una penícula de por, ens enduem ensurts que ens fan cridar com bojos… De vegades rius més per les rialles dels altres que pels gags i acudits; plores més pels sanglots dels veïns que per la desgràcia dels protagonistes; o t’espantes més pel crit del teu acompanyant que pel fet que aparegui del no res un fantasma.
Ara, de totes les molèsties que et poden passar quan vas al cinema, és que et toqui seure a la punta d’una fila. Sí, perquè llavors cada cop que algú vol anar a fer un riu al lavabo, t’has d’aixecar per deixar-lo passar. Clar que jo parlo de les sales clàssiques, on l’estretesa dels passadissos regnava. Et podies arribar a alçar vint o trenta vegades per sessió! I jo sóc del parer que quan comences una penícula, ja no et pots alçar de la butaca fins que surt a la pantalla el THE END.
