Vagi per endavant que no dic que no, quan em ve de gust, d’anar a veure una pel·lícula exclusivament d’entreteniment. Una d’aquestes a les que vas a menjar crispetes i a veure una pel·lícula que no faci pensar en res, sortint del cinema amb una sensació de desconnexió absoluta durant les dues hores de la projecció.
I com a apassionat de l’egiptologia, aquesta era la meva intenció quan vaig decidir anar a veure Dioses de Egipto. Seria un il·lús si hi hagués anat esperant veure un tractat sobre teologia egípcia o que la historia s’adeqüés a la realitat de la rica mitologia del país del Nil. Crec que per buscar informació sobre aquests temes ja tenim els llibres i diversos tractats escrits sobre aquesta apassionant faceta d’Egipte.
Potser perquè les meves expectatives han estat tan baixes que puc dir que no he sortit pas decebut. Fins i tot diria que en certa manera sorprès en positiu per què vaig trobar més del que esperava, que en el fons no era res.
Dioses de Egipto és un Percy Jackson en versió egípcia. És a dir, igual que la divertida col·lecció de llibres (i més fluixes pel·lícules) de l’heroi adolescent de la mitologia grega, ens trobem amb un divertit joc de certa modernització (sense arribar a l’extrem de les aventures dels déus grecs a la Nova York actual que ens ofereix Percy Jackson) on es posa al dia la teogonia egípcia i en especial el mite fundacional de l’enfrontament entre la tríada sagrada Osiris-Isis-Horus amb el “malvat” Seth, senyor de la foscor i del desert.
Ens trobem davant d’una pel·lícula de consum ràpid, on bona part del passatemps es limita a gaudir d’uns efectes especials correctes i molt acolorits (com correspondria al ric univers de l’Egipte faraònic, amant del color com a símbol de vida). També tenim una certa diversió al tractar d’endevinar el “qui és qui” dels múltiples deus del panteó egipci que apareixen, abans que ens diguin el seu nom.
D’aquesta manera apareix una Neftis patidora davant la personalitat destructiva de Seth. O una Uadjet comandant una cobra gegant que llença foc, com una nova Daenerys Targaryen. Sense oblidar una Hathor lluny de la seva representació com a vaca i mostrant el poder de la seducció de la seva mirada. O un venerable Osiris que mostra la seva mortalitat com a marca particular. Un joc divertit per saber si les característiques d’aquests déus-superherois s’adeqüen a les dels tradicionals déus de la mitologia nilòtica.
I poc més. Respecte a les interpretacions, tenim un Gerald Butler superlatiu, conegut sobretot pel seu paper de Leònides a la pel·lícula-còmic 300, i que aquí interpreta un malvat i ambiciós Seth amb molts dels tics i actituds del seu anterior paper com al famós rei d’Esparta. I no és l’únic que repeteix personatge. Nikolaj Coster-Waldau, més conegut com a Jaime Lannister de la sèrie Game of Thrones, ens mostra un Horus que no deixa de recordar-nos tota l’estona la desvergonyida deixadesa de l’hereu dels Lannister.
Pel que fa al demés, poc cosa. La típica història d’amor quasi adolescent per atreure un públic jove, una mica de filosofia barata respecte al més enllà, i una explicació grollera al canvi de sistema de judici dels morts mitjançant la ploma de Maat, de l’or i les joies a la bondat humana. Potser ens arrenca algun somriure un Ra cansat de la seva feixuga feina de la lluita diària contra Apofis per evitar que devori el sol. Al cap i a la fi els déus, o almenys aquests, també mereixen una jubilació.
En definitiva, una visió molt comercial i visual de la Teogonia Egípcia i de l’eterna lluita entre el bé i el mal, la llum i la foscor, que caracteritza l’enfrontament entre Horus i Seth. Una història tan antiga com la mateixa civilització egípcia i que en aquesta pel·lícula es converteix en un enfrontament entre súper-herois, uns déus més mortals del que pot semblar. Almenys, a la pantalla.
