Doncs ja tenim aquí un altre capítol final. La setena temporada de La Riera acaba amb un capítol estrany, que havia de ser el colofó a tots aquests anys de poble maresmenc i que al final ha hagut de deixar els cercles oberts per allargar un anyet més.
Des d’abans de veure el capítol, veient les promocions, tenia l’estranya sensació que era un capítol on passaven moltes coses, però que no casava gens al que ens mostrava la sèrie les últimes setmanes. Una espècie de pel·lícula d’acció que hi encaixa una mica però que no sabem d’on baixa. I és així. I potser és precisament perquè havia de ser el The end definitiu. En moltes ocasions sembla una espècie de resum, de tancament, de reflexió. I he de dir que m’ha agradat. Força. Molt.
Au, analitzem el capítol en si. La mort de l’Ignasi a la piscina és impossible de superar, sí, però som-hi. En cursiva tenim les incògnites que una servidora es feia abans de mirar el capítol a la tele. A continuació, l’anàlisi durant i després d’aquesta horeta de sentiments.
El Nil! Ens han tornat el Nil!! Però ha vingut per quedar-se? Tres anys fa que vull que me’l tornin! I amb ell per fi sembla que algú entén la raresa que el Dani s’hagi fet la mare de la seva ex morta! Gràcies a Déu, tants cops que ho he reclamat jo! Boníssimes les converses Nil-iaia i la que té amb el seu pare, les reflexions de la maldat familiar. De 10, quanta raó, d’aquells moments que reflecteixen perfectament què és la sèrie. Però de debò només una hora de Peter Vives? Molt, massa poc…!
El Claudi, arribarà a ser alcalde malgrat la corrupció que l’envolta? La realitat ens demostra que no és pas problema. O sigui, sí, ens el fan alcalde. Però ens ho diuen amb una trista frase de segona en una escena que no va ni d’això? Pff.
La Lídia, la Lídia! Ens mataran la Lídia, els guionistes? Es matarà ella o matarà l’Omar? I s’enrotllaran, abans? Grandiosa Anna Sahun. Grandiosa escena. A veure, era clar que no ens podien deixar sense Lídia perquè la sèrie cauria, però però però. Sense Omar? Pobret, si és un tros de pa! El que deia el Nil, que els nostres dolents són gent que fa mal a la gent que odia i a la gent que estima. Com a mínim han deixat que se’n surti! Gloriosa l’última frase d’ella. Gloriosa. I l’escena. Quants anys demanant aquesta escena!
Acabaran culpant el Salva de la mort del Balló? Doncs no, resulta que no surt ni al capítol. En fi.
La Cristina, per què ha tornat? Acabarà tornant amb el Sergi? O arreglaran les coses ell i la Maribel i tornaran a ser una parella feliç, que farà que tota l’audiència sigui feliç de retruc perquè ho espera des del principi?
Ai, sí! Una mica posada amb calçador, la Cristina, i la resolució, però ja tocava una micona de triomf de l’amor!
Com navegarà Can Riera sense la Maribel? Què, l’estrella? Ah, amigo, ah. Que burra.
L’Ernest per l’Àgata només és un passatemps? Ho deixaran? Des d’aquí esperava fort que funcionés. El problema era el fantasma del Claudi. Sempre fantasmes. Aquesta sèrie n’és plena. I es veu que aquest fantasma té un cor. Però per què coi ens tornen en Selvas si després ens el fan marxar al cap de res? Aix. Bueno, mira, així són feliços, com a mínim.
I, per acabar, permeteu-me una reflexió d’última hora: el nen que fa d’Adrià podria fer una mica menys de cara d’empanat? Redéu, que ja són uns quants anys! A què es podria donar que li fessin fer un paper, però no, tu, no.
En fi. Desenllaç, tancament, punt final en moltes trames que no seguiran. Se’ns va dir que molts personatges canviaven. N’hem vist que marxen, i en veurem de nous. Ves que no sigui una espècie de Cor de la Ciutat que se’n va cap a Sants però a la inversa. Això d’haver de fer un any més de sèrie només perquè el pressupost no dóna per a més decorats s’haurà de mirar si funciona. De moment, fan gràcia les grans incorporacions. Pep Anton Muñoz. Com veurem el Peris sent una cosa que no és el Peris? I la Mercè Arànega? La nostra Paquita voltant per Sant Climent! Serà digne de veure, segur. I ho veurem. Davant de la tele, asseguts al sofà, a partir de setembre.
