Leonard X te 80 anys. Ha fet més de 50 pel·lícules, ha guanyat Oscars, Palmes d’or i tot el que es pot guanyar. Però està cabrejat. En lloc d’en Leonard X podeu posar-hi qualsevol altre director de cinema, vell o jove, del país que vulgueu, de totes les edats, amb èxits o sense èxits… Tots els directors que conec estan cabrejats. I també ho estan, com a mínim, els directors de fotografia.
Es cabregen sobre tot quan van a veure les seves pel·lícules. Jo els he vist patint a les estrenes o en festivals, una mica abans que es projectin els seus films. Tots tenen por i sempre van a les cabines per assegurar-se que els que les projecten no s’equivoquin en els formats, que posin les finestres correctes. Aleshores es queden tranquils. La seva pel·lícula es projectarà tal com la van fer, sense modificacions…
Però saben que quan ells no hi siguin per guiar el que les projectes, no tenen cap garantia que sigui així. Han anat alguna vegada a un cinema a veure-les i s’han quedat garratibats. Els formats no eren els adequats i es tallen caps o peus. Els enquadraments no són els correctes. El so no surt per on ha de sortir. Les imatges són mes fosques i distorsionades. La gent xerra i fa soroll menjant crispetes, no presten atenció a la pel·lícula, dormen, s’aixequen per anar a pixar o fumar… i a més estan segurs que la projecció en digital no té la mateixa qualitat que abans, encara que la publicitat digui el contrari. No ha tornat mai més a veure una pel·lícula seva. El director i el director de fotografia s’han matat per aconseguir una qualitat estètica que després es perd a les sales. Estan cabrejats però no poden fer-hi res.
Abans, en els temps gloriosos del cel·luloide encara era pitjor quan es veien les pel·lícules en cinemes de categoria inferior. Els projeccionistes no respectaven res, feien el que volien, i a més quan es tallaven (que era molt sovint) les empalmaven com els semblava. A més, la censura també feia de les seves.
Veure una pel·lícula seva en l’anomenat cine a casa els treu de polleguera. Per molt gran que sigui una televisió mai és com la pantalla d’un cine i, a més hi havia un problema que ara amb la irrupció del digital en la filmació s’ha solucionat. Abans les pel·lícules es passaven del cel·luloide al digital i lògicament perdien qualitat. Ara es veuen en el mateix sistema que s’han rodat.
Però el pitjor és veure la seva pel·lícula per televisió. És una autèntica tortura. Les tallen per anuncis i es perd el climax; s’insereix permanentment el logo de la cadena i es distreu a l’espectador posant petits anuncis de programes futurs. I el doblatge? D’acord que a la gent no li agradi llegir però sentir un actor i actriu que s’ha esforçat per ser convincent amb la veu d’un altre és una barbaritat. No perquè ho faci bé o malament sinó perquè aquella no és la seva veu. És clar que el subtitulat tampoc li agrada perquè es menja una part important de la pantalla i la gent que no llegeix ràpid no aprecia la qualitat d’imatge. I el cinema és imatge, senyors, al menys això és el que pensa.
I podria seguir castigant-se perquè entre l’obra que li surt del laboratori i la que després veuen els espectadors hi ha tot un món. I després es queda d’una peça quan llegeix els crítics i diuen que les seves pel·lícules són d’autor, que té un estil propi i que la seva posada en imatges és personal. Però, què saben ells si no han vist realment les seves pel·lícules. S’acaba d’emprenyar quan veu que els crítics destrueixen la seva pel·lícula amb un parell de línies i amb el sistema de les estrella. La veritat és que jo entenc que el director de cinema i de fotografia tinguin un cabreig permanent.
