Sí, The Conjuring 2 fa por, així que si com jo ets dels que a la mínima s’espanten millor no la vagis a veure. Si per contra t’agrada passar una estona de tensió, és el teu film. La seqüela planteja un nou cas del matrimoni Warren, Ed i Lorraine, que viatgen fins a Enfield (Londres) per corroborar que una família està vivint un fet paranormal. Un cop arriben allà, els fets són confosos per la parella que vol ajudar però que primer han de confirmar que es tracta d’un ens maligne.
Si no ets dels que es deixen impressionar fàcilment i dels que no salten de la butaca cada vegada que la música indica que s’acosta un ensurt, com a mínim una mala estona la passaràs. James Wan planteja un film efectiu, amb els moments de tensió justos i amb la justa mesura de “mal rotllisme” que s’espera d’una pel·lícula d’aquestes característiques.
A part de l’encert per part de Wan a l’hora de desenvolupar el film amb moviments de càmera lents, plans curts i una banda sonora que fa posar els pèls de punta, un punt clau a l’hora de deixar a l’espectador clavat al seient i amb els peus sobre la butaca és Madison Wolfe, l’actriu que interpreta a Janet Hodgson, la nena posseïda. Tot i la seva curta experiència en el món del cinema, Wolfe fa una feina terrorífica (en el bon sentit). La jove actriu, domina a la perfecció els canvis de personalitat (quan és “ella” i quan està posseïda), les mirades, la por i l’angoixa que transmet, coses que fan pensar que molt possiblement l’anem veient en futurs treballs.
Dins l’atmosfera de por i tensió que es genera durant tot el film, hi ha un element que grinyola una mica, que és el dimoni. Es presenta com una presència vestida de monja, amb la cara pintada de blanc, ulls grocs i boca dentada i sanguinolenta. A priori quan la veus per primera vegada, sí que genera cert neguit però quan t’hi fixes arriba a ser còmica i tot.
Tot i ser una persona que no creu en els esperits, ni en les possessions, ni en fets paranormals, el fet que el film estigui basat en fets reals i que durant els crèdits et passin imatges reals de la família i dels Warren durant la investigació, li dóna un plus de “mal rotllisme” a la pel·lícula, que segur que no et deixa indiferent. En definitiva, un cop més James Wan aconsegueix que l’espectador miri sota el llit abans d’anar a dormir.
VEREDICTE
El millor: El treball de James Wan per crear una atmosfera de tensió que et manté enganxat a la butaca durant tot el film.
El pitjor: L’aparença còmica del dimoni que no acaba de convèncer com a ésser demoníac.
Nota: 7
