D’usuaris falsos als xats reals i als de TV3 D’usuaris falsos als xats reals i als de TV3
No us poseu la cuirassa de la mentida encara que sigui a la vida 2.0 D’usuaris falsos als xats reals i als de TV3

Com a ferma espectadora del Cites i de La Riera, m’agrada veure quan l’atzar fa que totes dues coincideixin en coses. Aquests dies es veu que el tema és enganyar. Enganyar per Internet, fer-se un usuari fals per a poder lligar millor. Totes dues sèries presenten el tema la mateixa setmana, tot i que de manera diferent. I jo us convido a reflexionar-hi.

Al capítol de Cites de dilluns 5 de juny, el Dídac (el guapíssim Alain Hernàndez) es posa a l’aplicació que fan servir tots i parla i xateja i flirteja i lliga amb un tal Bernat. Després resulta, però, que el Bernat és un personatge que no existeix i que la persona que s’hi amaga al darrere és el Sergi (un altre guapo, Llorenç González, en aquesta sèrie tots són guapos, tu), un diputat al Parlament que no es presenta amb el seu nom real perquè tot Cristo hi aniria boig al darrere, més pel morbo de xatejar amb un diputat que pel que és. Que sí, que es podria entendre. Tot i que enamorar-te (o enganxar-te, o obsessionar-te, o obsessienamorar-te, terme que vaig encunyar jo mateixa fa uns anys) d’una persona amb unes fotos que no són seves.. doncs meh.

Alain Hernàndez a 'Cites'

Alain Hernàndez a ‘Cites’

 

L’altre cas, el de La Riera, és molt més bèstia. És el típic cas que tots hem conegut en un moment o altre però dut més enllà. L’Imma s’apunta a una web per lligar i no hi troba ningú que li faci el pes. I la Nora, especialista en mentides, es crea un perfil masculí, s’inventa un tal David, per parlar amb ella i fer-la contenta. A veure. Gastar la broma a un col·lega tirant-li la canya a un xat una estona és una cosa. A la ESO li van fer a un de la meva classe i vam riure molt. Però parlar durant dies i dies, fer que algú es vagi penjant d’un perfil fals? En quina classe de cap maquiavèl·lic hi cap? A més, de dues persones que són amigues? És que com es pot construir sobre fonaments de plastilina o de cotó de sucre i esperar que no passi res quan s’esfondri? Encara sort que tots dos casos van acabar bé. Casos de ficció, esclar. Que pot passar, sí, però no crec que començar a crear vincles mentint sigui la millor opció.

Fa pocs dies a Twitter algú (segueixo tanta gent que mai no recordo qui fa què, perdoneu-me) va fer una enquesta en què es reflectia que molta gent tenia més d’un perfil. Que hi ha molta gent que desdobla la personalitat a darrere la pantalla. Jo dec ser una innocent o una ingènua, però sempre he pensat que calia anar de cara, que darrere les màquines hi som les persones i que les relacions humanes són relacions humanes igual tot i que el canal sigui diferent. I resulta que no. Mireu, si és un usuari professional i un de personal, té un passi. Si és un usuari per fer unes risses (perdoneu, puristes, ara al 2.0 es diu així) i ser humor i prou i un usuari personal, podríem dir que també s’accepta. Però fer-se passar per una altra persona perquè sí? Canviar la personalitat i canviar l’aspecte només perquè els altres no ens veuen? És una covardia absoluta. És una falta de valors demencial. És tergiversar la comunicació d’una manera tristíssima.

CITES-Serie-TV3

Mireu, jo sempre he sigut de lligar online. Sempre. Primer el mIRC, després fòrums, el Messenger, fotolog, patatabrava, twitter. I el meu pare sempre m’ha dit que vigili, i que un dia estaria xatejant alegrament amb un noi guapo i que en realitat seria ell. Mira, com va fer el poli de Nit i dia, em diuen. És tendència, tu. La veritat és que jo mai n’he fet gaire cas, de mon pare. Sempre he pensat que la gent no té per què mentir i que la gent és bona per naturalesa. Fins que un dia em va arribar que el noi guapo de dinou anys que m’enviava mails bonics (i sexis) tres i quatre cops al dia quan jo en tenia setze i que després va desaparèixer resulta que en tenia setanta. Que com ho vaig descobrir? Em va arribar l’esquela quan es va morir. Un autèntic drama, una cabrejada important, una ràbia absoluta.

Ara em ve al cap la que va ser la meva pel·lícula preferida durant molts anys: Tens un e-mail. El Tom Hanks i la Meg Ryan, darrere la pantalla, al 2.0, confidents i ànimes bessones. Fora, a l’1.0, a la vida que es veu, a la vida que es mou, contrincants, enemics, enfrontats. Amor i odi alhora. Un còctel estrambòtic i tot per separar la persona del personatge, l’online de l’offline. Al final els hi va sortir bé, també (no es pot considerar spoiler després de tant de temps, no?), però hauria pogut anar fatal. Tot per no dir qui som, tot per amagar-nos i protegir-nos de vés a saber què.

meg-ryan-typing

‘You’ve got mail’ (1998)

 

És que no ho entenc. No ho entenc. No entenc com s’han de fer servir estratègies poc lícites quan es té tot un potencial per explotar. Veneu-vos amb valors, amb originalitat, amb punts forts i amb experiències, i no us poseu la cuirassa de la mentida que, a més de ser patètica, us anul·la. Connecteu de centre a centre, de nucli a nucli, de cor a cor. Amb les mans i l’ànima obertes. Llavors, tireu-vos la canya. I piqueu.

Anna Amat

Anna Amat TeleViciada

Traductora que mira de reinventar-se cap al món del protocol, les relacions institucionals i l’organització d’esdeveniments. Fanàtica de les llengües, les relacions humanes, les possibilitats d’Internet, les abraçades i els petons perquè sí i les idees de bomber. Entén la tele i el cinema com a elements socialitzadors. I amb Twitter, encara més.

  • Vicenç Bacardit

    16 de juny de 2016 #1 Author

    Uff! Salvat! Si tinc un perfil personal i un per fer risses, no passa res! Ens llegim, Anna!

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*