Suite francesa (2014), dirigida per Saul Dibb, està basada en la trilogia d’Irène Némirovsky, que la va escriure el 1942 però que no es va publicar fins al 2004 un cop trobat el manuscrit i es va descobrir una història ambientada en la invasió, ocupació i resistència del poble francès. Per cert, la tercera novel·la era incompleta a causa de la seva captura pels nazis i posterior trasllat a Auschwitz on acabaria morint. Aquesta adaptació cinematogràfica s’inspira en el segon dels llibres i mostra l’ocupació alemanya de França en un petit poble de província a l’est de París.
A la pel·lícula la primera acció que els nous invasors realitzen en el poble és canviar l’hora de tots els rellotges de les llars per adaptar-los al fus horari central: el d’Alemanya. El fus horari és cada una de les vint-i-quatre àrees en què es divideix la Terra i permet sincronitzar els rellotges al rellotge solar a totes les ciutats situades entre dos meridians. A Europa existeixen tres fusos horaris: l’occidental, el central i l’oriental. Justament durant la segona guerra mundial els països envaïts van haver de canviar obligats el seu fus horari, mentre que el Regne Unit va decidir canviar-ho per evitar errors en cas de ser atacats pels nazis. A l’acabament de la guerra el Regne Unit va tornar al seu fus horari mentre que França, Holanda, Bèlgica i Luxemburg van decidir mantenir-se en el fus horari central per motius geopolítics i econòmics.
El cas d’Espanya és ben diferent: el maig de 1940 es va canviar el fus horari al central de forma voluntària dins dels acords que el general Franco va pactar amb la seva trobada amb l’Adolf Hitler, com una mostra de confiança i col·laboració. El canvi es va fer malgrat que el mateix meridià zero o meridià de Greenwich travessa l’estat. Des de llavors i, especialment, des de la mort de Franco, no hem tingut “temps”, suposo, de tornar al fus horari que ens pertoca. La veritat és que cap govern democràtic ni s’ho ha plantejat malgrat les contínues queixes, en especial dels gallecs (els més afectats), entre d’altres.
Els anys cinquanta i seixanta són l’època del desenvolupisme industrial del país, el podem identificar clarament amb el Biscuter primer i amb el sis-cents després, creant una classe mitjana-baixa que es vol incorporar a un incipient consumisme. Un reflex de la vida quotidiana del moment el podem veure a la pel·lícula La vida por delante (1958), dirigida i interpretada per Fernando Fernán Gómez, on el protagonista ha de d’agafar diferents feines de tot tipus per a poder pagar els deutes que amb la seva esposa, l’actriu Analia Gadé, van acumulant: entrada del pis, els mobles, el cotxe, etc.
El 8 de novembre de 1972 s’emetia a Tve l’episodi “Pluriempleado”, el novè de la sèrie Historias de Juan Español (1972-1973) (els enllaços són a Tve a la carta per si algú el vol veure). A l’episodi podem escoltar la següent conversa quan la seva dona li diu a Juan: “-Tienes que ganar más, es preciso”, “- Pero tengo ya dos empleos”, contesta ell, “-Mercedes me ha dicho que su marido tiene tres”, li replica ella. Deixant de banda el que representa llegir aquesta conversa tenint en compte el context econòmic actual, la realitat és que aquest ritme de vida (sous baixos i feines precàries que obliga a una de principal al matí en jornada intensiva i una altra a la tarda, o hores extres quan fos), va tenir un impacte directe sobre l’horari dels àpats del país: el dinar passa de la una de la tarda a quarts de quatre de la tarda i el sopar de les vuit del vespre a quarts de deu de la nit. Aquest canvi d’hàbit ha esdevingut normal a les darreres dècades i ens hem convertit en una societat que ha rebut la pitjor herència del franquisme: uns horaris únics en el món que retarden els àpats i redueixen els horaris de dormir amb efectes greus sobre la salut, i allarguen la vida laboral fomentant comportaments innecessaris com el presencialisme (es diu així al fet de valorar més estar a la feina que no pas la qualitat o el resultat final… ai, cuideu-vos dels directius que arriben els primers i marxen els últims, probablement són uns pobres desgraciats fora de la feina, us ho dic jo que conec uns quants).
En un context de crisi econòmica les empreses i organitzacions demanen flexibilitat per a poder adaptar-se a la demanda, que pot variar al llarg del dia, dels dies i de les setmanes, i així millorar la seva competitivitat. Les persones també demanem més flexibilitat amb l’horari per a facilitar que puguem conciliar la vida personal i la professional, bé sigui per estar amb la família, o fer esport, formació, descans, oci, associacionisme o simplement poder fer la cura d’algú, una de les tasques no remunerades que més augmentarà en el futur, ja sigui de nens, gent gran, malalts o discapacitats.
Una de les pel·lícules que il·lustra molt bé l’impacte que suposa la introducció de mesures de flexibilitat en l’horari és Ressources humaines (1999), dirigida per Laurent Cantet, guanyadora del Premi César a millor òpera prima, per cert, d’una de les carreres més interessants dels darrers tres lustres. La pel·lícula coincideix amb l’aprovació per llei a França de reduir la jornada laboral a 35h a la setmana, mantenint el mateix salari, però facilitant a l’empresa l’anualització de la jornada i la consegüent flexibilitat horària. La resistència al canvi per part d’alguns, la dificultat de visualitzar les millores, la manca d’una guia d’adaptació al nou paradigma d’organització del temps de treball, la falta d’accions de formació del personal i la no capacitació dels directius en aquesta nova competència, tot plegat fa que sigui una representació molt versemblant del que es van trobar i es trobaran moltes empreses i organitzacions, sobretot si no realitzen un correcte projecte per augmentar la flexibilitat horària de forma racional. Menys el protagonista principal la resta són actors amateurs, la qual cosa contribueix a fer més versemblant la història.
Ara bé, no tot és culpa de Franco o dels quaranta anys de dictadura. Amb la irrupció de les televisions privades hem vist com s’anava allargant el prime time televisiu a dos quarts d’onze de la nit, just quan a la resta del món acaba, per exemple. Una mala gestió racional del temps personal i professional ens aboca a una angoixa contínua de sensació de falta de temps per a tot, amb un conflicte continu per assignar prioritat a tot per a escollir què fer i què deixar de fer, i per a valorar què és important i què no ho és.
En aquest sentit us haig de recomanar una pel·lícula que en realitat en són dos, es tracta de Cuentos de Tokyo (1953) de Yasujirô Ozu, o la recent adaptació Una familia de Tokyo (2013) de Yôji Yamada, totes dues obres costumistes i excepcionals en la interpretació, guió, fotografia i posada en escena. El relat se centra en la visita de l’avi i l’àvia, resident en un poble petit d’una illa japonesa, als seus fills que viuen i treballen amb les seves famílies a la capital, en una de les ciutats més grans del món: Tokyo. Un relat que és tot un exemple de com organitzem i prioritzem les nostres hores, de com gestionem el temps amb la parella i amb els fills i de com és el paper de la gent gran a la societat actual. Una família japonesa que pot ser perfectament universal a qualsevol gran ciutat d’arreu.
Només cal viatjar una mica (o veure pel·lícules o sèries estrangeres) per a descobrir que la resta del món funciona amb un horari diferent del nostre. Com a individus i com a societat no ens ho podem continuar permetent. Ara és l’hora de posar en marxa una reforma horària que ens porti de nou allà a on ja hi érem.
