Sant Feliu de Llobregat ha celebrat aquesta setmana la primera edició d’uns vespres negres que, malgrat tenen la literatura negra com a fil conductor han tingut molta presència cinèfila. Així la col·laboradora d’El cinèfil i responsable de la revista L’escriba, Irene Solanich, va obrir el meló del cine amb una xerrada sobre mentalitats psicopàtiques inspirada en part en un article publicat a la seva secció L’escena del crim. Solanich va començar establint una diferència important a l’hora de catalogar personatges. “Cal marcar la diferència que hi ha entre “psicòpata” i “assassí en sèrie”. El terme “assassí en sèrie” és un terme força superficial que defineix els actes criminals que alguns malalts de psicopatia poden arribar a desenvolupar (generalitzant). Seria com comparar un lladre i la cleptomania: un és el que et converteix un acte i l’altre és una malaltia que té conseqüències criminals. És important destacar que un psicòpata és capaç de distingir entre el bé i el mal, però simplement no li importa. Així doncs, la psicopatia és una malaltia genètica que va anar prenent formadurant l’època del Renaixement malgrat en tenim constància d’observacions molt més enrere.
Solanich també va destacar fins a vint trets de la personalitat que tenen els psicòpates com per exemple la loquacitat l’egocentrisme la necessitat d’estimulació i/o tendència a l’avorriment la manipulació i la manca de sentiments de culpa i penediment. Amb tot va fer un repàs d’alguns dels psicòpates més cèlebres de la història del cine (molts sorgits de la literatura) com el Norman Bates de Psycho, l’Hannibal Lecter d’El silenci dels anyells, el Patrick Bateman el yuppie desbocat d’American Psycho.
Hitchcock, sempre Hitchcock
L’historiador del cinema Àngel Comas va posar el focus en el mític director anglès que va definir com un dels cineastes més grans de la història per la seva necessitat gairebé compulsiva a la innovació. Comas va posar sobre la taula alguns dels elements comuns a gairebé tots els films del Hitchcock com el McGuffin, la presència d’un fals culpable i la manca de realisme si la pel·lícula ho requeria. També va recordar que “el suspens no és per si sol un gènere cinematogràfic és un recurs narratius de determinats moments de l’acció”. Això sí, un recurs que dominava a la perfecció.
L’escriptora i experta en novel·la negra Anna Maria Villalonga va compartir taula amb Àngel Comas per parlar d’espies nascuts a la literatura. Va destacar tres escriptors que han estat molts cops portats al cine com Graham Greene, John le Carré i Frederick Forsyth. Villalonga ens va recordar films tan cèlebres com El tercer home (Greene), Els gossos de la guerra (Forsyth) o la més recent El jardiner fidel (Le Carre). A més, va destacar de tots tres els seus orígens britànics i el fet que per generació tractessin temes relacionats amb les grans guerres mundials i més tard la guerra freda. Amb tot Villalonga va deixar clar que el cinema (en matèria d’espies) ha anat molt sovint a buscar les fonts a la literatura i (malgrat va deixar clar que ella no n’era gaire fan) un dels exemples més prolífics és la saga de James Bond.
Per últim el periodista i director d’El cinèfil, Joan Ramon Armadàs, va cloure els Vespres Negres de Sant Feliu abordant l’espionatge des d’una perspectiva més contemporània. Amb l’exemple de la recent Eye in the sky va explicar que “el cine ens ha intentat explicar sempre com funciones els serveis secrets i avui en dia l’espionatge té molt més a veure amb hackers i drons que amb espies amb gavardina”. Armadàs també va mencionar que tal com es va veure amb la també recent saga Bourne “un bon espia ha de viure perfectament camuflat en el seu entorn de manera que podria ser el nostre veí, el nostre professor de piano o fins i tot la nostra mare”.
