Parlar de Danny Elfman i les seves bandes sonores es fa quasi impossible sense citar al seu director fetitxe, Tim Burton. Però també passa a la inversa. El cine de Burton no seria el mateix sense la peculiaritat i el contrast imatge/música que hi imprimeix d’Elfman, però aquest no hauria pogut jugar amb els sons i les harmonies musicals d’una orquestra de la forma que l’ha fet tan famós sense el cinema tan gòtic i d’humor negre, tan fosc i saturat de color a la vegada, de Burton.
Sí, Elfman també ha treballat per altres directors en més de 30 anys de carrera, component la música de pel·lícules per tots els gustos. Des de la saga Men in Black a thrillers d’acció com The Next Three Days o Red Dragon, passant per la primera entrega de Mission: Impossible, la quarta Terminator: Salvation, i fins i tot les dues Marvel’s Avengers, mentre flirtejava amb el còmic a Dick Tracy, amb el drama a Silver Linings Playbook i Good Will Hunting, o amb el morbo a Fifty Shades of Grey. Sense oblidar-nos, és clar, del conegudíssim tema principal per la sèrie de televisió The Simpsons.
Però és el cinema de Tim Burton el què definiria millor a Danny Elfman com a compositor. I és per això que la OBC va programar, el passat cap de setmana del 14-15 de maig de 2016 a L’Auditori de Barcelona, l’espectacle Danny Elfman: música de les pel·lícules de Tim Burton, un musical simfònic junt amb la Coral Càrmina i la sorpresa del mateix Danny Elfman a l’escenari, que repassava l’extensa col·laboració de 30 anys (per ara) entre els dos artistes i que servia de meravellosa cloenda del programa OBCinema (del qual ja vaig parlar al meu anterior article).
Per tant, a tall d’antologia, quina millor manera hi ha de repassar la col·laboració entre aquests dos peculiars personatges del món del cinema i a l’hora de definir la música d’Elfman, que aprofitar el propi setlist de l’espectacle?
El concert, magníficament interpretat per la OBC amb l’ajut inestimable de la Coral Càrmina, va ser un crescendo absolut, amb un primer acte majestuós i un segon acte directament antològic, mostrant la versatilitat compositiva de Danny Elfman. Sobretot tenint en compte la dificultat del mateix concert, ja que Elfman compon d’una forma realment única, aportant una cadència i una sonoritat molt característiques, molt reconeixibles, i que en un concert que repassa la seva trajectòria, abasta multitud d’estils.
No en va, Elfman ha compost la música per totes les pel·lícules de Burton, exceptuant “Ed Wood” (on Howard Shore va agafar el relleu), Sweeney Todd (on s’usa la partitura original de Stephen Sondheim), i la futura Miss Peregrine’s Home for Peculiar Children (que la compondran Matthew Margeson i Mike Higham). Aquesta llarga col·laboració de 30 anys ha fet que ambdós entrin en una sinèrgia fílmica comparable al duet Steven Spielberg / John Williams, i que ens ha regalat títols que ja han passat a ser referencials per diverses generacions.
A tall d’obertura, la peça que acompanya als títols d’inici de Charlie and the Chocolate Factory, de l’any 2005, mentre a la pantalla gegant se succeeixen imatges de totes les pel·lícules de la col·laboració Burton-Elfman, no podia ser una millor opció: Charlie abasta els estils eclèctics més reconeixibles d’Elfman fins aleshores, com els ritmes circenses, quasi de mecanitzat industrial, el cor majoritàriament femení aixecant una melodia entre infantil i terrorífica, veus trapelles i bizarres (que són Elfman mateix distorsionat) i l’ús constant d’instruments més aviat esporàdics en una simfònica, com saxofons, arpes, celestes, i elements de percussió “de campanetes” (com passa a Beetlejuice, Edward Scissorhands, Mars Attacks, o fins i tot a la no-burtoniana Men In Black). I alhora, ens introdueix també motius musicals que usaria com a base en un futur, com a Alice in Wonderland, com els tresets de la secció de corda que acompanyen mecànicament a tota l’harmonia.
Charlie and the Chocolate Factory – Main Titles (Danny Elfman @ Nokia Theater 10/31/2014)
Però tornem als orígens. L’OBC no es va fer esperar i va interpretar una suite de Pee-wee’s Big Adventure, la primera pel·lícula de Tim Burton (el 1985), que ja va comptar amb Elfman per la banda sonora. Com a músic autodidacte i membre d’una banda de new wave rock, i una mica aclaparat al disposar d’una orquestra de petit format per ell sol per primer cop, va compondre una música divertida, amable i blanca, de to còmic i circense. Elfman havia compost només una banda sonora amb anterioritat, no simfónica, per la pel·lícula de son germà, Forbidden Zone, però tot i així va aconseguir una música fresca, en un to proper a les partitures per pel·lícules dels anys clàssics del cine, com La Strada de Nino Rota, o com Circus World i The Sundowners de Dimitri Tiomkin. És la banda sonora menys personal d’Elfman, però també de les primeres, i ja emanava una qualitat innata.
No va ser fins a la seva segona banda sonora per Tim Burton, Beetlejuice (1988), de la qual també se’ns va oferir una suite on Elfman va trobar els seus dos universos sonors que el catapultarien a l’èxit. Per una banda la base rítmica amb arpa i el cor femení sobre tons marcadament dissonants i terrorífics pero amb caire alegre a la vegada, i per l’altra un ritme mecànico-circense domina que tot el tema principal mentre percussió i metalls generen la melodia.
Danny Elfman – Beetlejuice (Main Tittle) Oct 31, 2013 @Nokia Theater Live
Elfman faria d’aquesta barreja terrorífica-alegre una senya d’identitat brutal, i molt lligada a l’estil de Burton. Ambdós juguen amb la complexa relació entre llum i foscor, terror i humor, la vida i la mort. En definitiva, estar atrapat entre dos mons aparentment irreconciliables. Beetlejuice, Edward Scissorhands, Corpse Bride, Dark Shadows, Frankenweenie, Nightmare Before Christmas, i fins i tot la més seriosa i sòbria Sleepy Hollow, totes compten amb aquesta dualitat inherent com a pel·lícules, i la seva música no podia ser menys. Fins i tot les pel·lícules menys personals de Burton, Batman i Planet of the Apes (al ser encàrrecs) acaben bevent molt d’aquesta obsessió per aquesta dualitat. I la música d’Elfman i va com anell al dit.
Perquè la música de Danny Elfman té un component de banda sonora bàsic. Ja no és només que les seves composicions siguin musicalment una meravella per l’oïda, sinó que necessiten un instrument addicional per apreciar-les en tota la seva esplendor: la seqüència de la pel·lícula a la qual acompanya. “Clar, són bandes sonores, no?”, us estareu preguntant. Doncs sí, però amb Elfman cobra un sentit especial. I amb tres exemples senzillíssims s’entendrà a la perfecció.
Pensem primer en les dues aproximacions al monstre del Dr. Frankenstein que va inventar Tim Burton, les dues absolutament diferents entre si, com a pel·lícula i com a música. Edward Scissorhands (1990) és una faula tendra i infantil sobre l’adaptació a un món que no és el teu; només que el personatge és un home artificial amb armes blanques en comptes de mans. Aterridor, si ens hi parem a pensar. Elfman va optar per maquillar la seva banda sonora amb uns cors femenins, aquest cop celestials, amb la ja clàssica arpa, i amb els violins i les campanes fabricant el què podria denominar-se una nadala gòtica, generant empatia amb un personatge amb qui difícilment en podries agafar:
Danny Elfman Concert NIA – Edward Scissorhands Orchestral
I del Frankenstein humà, al Frankenstein gos. Frankeenweenie (2005) és una obra stop motion rodada en blanc i negre que explica com un nen reviu el seu estimat gos quan aquest mor atropellat. El film no és pas de terror (tot i que en té pinzellades), sinó més aviat lacrimogen i amb una mirada infantil increïble. Què va fer Elfman? Va convertir la banda sonora en una simfonia aterridora (incloent fins i tot orgue d’església), que quedaria bé en una escena de lluita de Lord of the Rings i tot.
Danny Elfman’s Music from the Film’s of Tim Burton (Frankenweenie)
I per últim, Mars Attacks, comèdia esbojarrada sobre la fi del món per una invasió alienígena que va aterrar als cinemes l’any 1997. La destrucció de monuments i els milers de morts que surten a la pel·lícula no són per prendre-s’ho de broma, però Burton imprimeix una passada de rosca tal que la pel·lícula és una bogeria. Elfman va entendre el missatge a la perfecció i va fabricar una banda sonora amb tints absolutament militars, quasi soviètics a tall d’ironia (fins i tot usa el curiós instrument soviètic theremin a la composició), amb uns cors a l’estil Beetlejuice que trenquen l’harmonia musical, i tot i que per sí sols són terrorífics, junt amb el ritme militar creen una simbiosi còmica.
Mars Attacks Main Titles (Danny Elfman @ Nokia Theater 10/31/2014)
Per què aquests contrastos queden tan bé? Senzillament perquè tant Danny Elfman com Tim Burton juguen amb els extrems, però comparteixen el mateix missatge cinematogràfic.
Però ei, que també hi ha un Elfman seriós, sobri i èpic, com el què podem sentir a la saga Batman (1989 i 1992) o Sleepy Hollow (1998); o Planet of the Apes (2001), on descobrim un Elfman fins i tot exòtic: la percussió africana junt amb sintetitzadors i uns metalls potentíssims van fer del tema de Planet of the Apes (2001) una signatura pròpia d’Elfman, que la reusaria pel tema del seu Spiderman.
Planet of the Apes Main Titles (Danny Elfman @ Nokia Theater 10/31/2014)
Menció a part mereix també el virtuosisme compositiu i interpretatiu d’una peça per violí, Edwardo the Barber per la ja citada Edward Scissorhands, on en directe, Sandy Cameron interpreta a la perfecció.
https://www.youtube.com/watch?v=pboV5WF–TM&feature=youtu.be
Danny Elfman’s Music of Tim Burton – Edward Scissorhands – Sandy Cameron – 21st Orchestra
I què dir sobre la versatilitat musical que Elfman va demostrar l’any 1993 amb Nightmare Before Christmas, un musical stop motion on l’amo de Halloween s’inventa un nadal aterridor. Melodies de Broadway, Jazz, Nadales… tot hi cap, i tot queda fusionat amb una exquisidesa digna d’un mestre, on el mateix Danny Elfman va fer acte de presència a L’Auditori per cantar, i provocar l’ovació més gran de la nit.
Danny Elfman Live At Barcelona
En definitiva, una delícia de concert, meravellosament interpretat per l’OBC i la Coral Càrmina, que va posar la pell de gallina en multitud de moments i que va oferir un setlist difícilment igualable, repassant el cinema de Tim Burton de mans del seu compositor estrella: Danny Elfman, un músic que ha trencat motlles durant 30 anys com li ha donat la gana, i de què s’ha intentat mostrar aquí el seu estil compositiu com el que realment és: ART, en majúscules.
Danny Elfman, la barreja perfecta de l’art musical de l’home amb la trapelleria dels elfs. Danny Elfman, el compositor més crazy de l’escena de Hollywood. I pèlroig, curiosament…
