He de reconèixer que la idea d’una pel·lícula que narra la història de dues princeses sortint de festa no m’atreia per res del món. No sóc molt fan de Londres i… no és que no cregui en la monarquia en ple segle XXI (que tot podria ser) sinó que l’argument senzillament no em semblava gaire interessant. Potser perquè vaig entrar al cine sense pretensions o potser perquè el que vaig veure és una més que notable comèdia anglesa vaig sortir de la sala satisfet d’haver-me cruspit una bona pel·lícula.
Els motius són diversos i val la pena analitzar-los. El primer i segurament més important és que el director Julian Jarrold (Becoming Jane, Kikny boots) és capaç d’agafar una estúpid episodi de la història del seu país i convertir-lo en un film que atrapa l’espectador. L’atrapa perquè aconsegueix que, encara que sembli mentida, aconsegueix tenir empatia amb uns personatges tan llunyans com els membres de la corona britànica. Tots ens hem trobat amb uns pares que no ens deixen sortir fins tard o que ens retenen a casa per por al que pugui passar fora. Això és precisament el que fan els reis Rupert Everett i Emily Watson intentant que les seves nenes no surtin de festa el dia que s’acaba la Segona Guerra Mundial.
La pel·lícula no s’arriba a fer pesada i posa molt bé a la balança les abundants dosis d’humor de situació i les salpebra amb alguna reflexió més profunda. Els horrors de la guerra, les classes socials, el masclisme, l’alcoholisme dels britànics… L’espectador atent gaudirà d’aquests detalls i de ben segur el faran navegar per la pel·lícula d’una manera amena i distreta. A més, les interpretacions són, en línies generals, satisfactòries amb una menció especial als secundaris/bufons que s’enduen les escenes més histriòniques i sornegueres. La protagonista Sarah Gordon bé pot posar-se també la corona en aquest film tot i que cada cop que comparteix escena amb sa germana (Bel Powley) aquesta acapari tota l’atenció.
Com a nota negativa destaco l’extrema (i innecessària) bellesa de la reina. A veure, no ens enganyem, Elisabet II no era precisament una sex simbol i a Nit Reial a vegades sembla més una princesa Disney que el personatge que se suposa que és. Per altra banda acaba fent com una mica de ràbia que la futura Reina ho faci tot bé. En algun moment trobes a faltar la Helen Mirren de The Queen per posar una mica mala llet a tant de sucre reial… En aquest sentit el llargmetratge perd l’oportunitat d’aprofundir en el realisme/crítica i se centra només en el gag/paròdia. Al final li perdones aquest excés de mitificació perquè el conjunt és satisfactori i, com dèiem, per veure el costat fosc del personatge ja tenim els diaris i Helen Mirren.
Veredicte
El millor: L’habilitat del director per convertir una simple i ximple anècdota en un bon film i els actors secundaris (en especial Rupert Everett fent de pare/rei i Bel Powley en el paper de germana/princesa.
El pitjor: Que faci una mica de tuf a patriotisme anglès i a infal·libilitat reial. Elisabet II tot ho bé, fins i tot quan s’equivoca o se salta segons quines normes. No cola…
Nota: 8
