Les altres dones de Hitchcock Les altres dones de Hitchcock
La rellevància dels rols femenins dels sess films no es limita a belles i sofisticades protagonistes Les altres dones de Hitchcock

S’ha parlat molt de la relació d’Alfred Hitchcock amb les seves actrius. Han corregut rius de tinta al voltant de les manies i exigències del director, de la seva afecció per les rosses (cosa clarament detectable si resseguim la nòmina de les protagonistes més emblemàtiques amb qui va treballar), de la seva flaca exagerada per alguna d’elles. Relacions difícils, fruit del geni d’un gran cineasta, d’un artista tan implicat en la creació que a voltes no sabia (o no volia) diferenciar entre la vida personal i la professional. No és cap secret que les actrius sempre van jugar un paper importantíssim en les seves pel·lícules i que algunes van esdevenir per a ell autèntics talismans. Avui no podem separar la filmografia hitchcockniana de noms tan inoblidables com els de Joan Fontaine, Janet Leigh, Vera Miles, Eva Marie Saint, Kim Novak, Ingrid Bergman, Grace Kelly o Tippi Hedren, moltes de les quals van repetir diverses vegades amb el director.

Tanmateix, dins del conjunt de l’obra de Hitchcock, la rellevància dels rols femenins no es limita a les belles i sofisticades protagonistes, molt sovint fembres fràgils en perill, amarades de glamur. Si fem l’exercici d’observar amb atenció, descobrirem que les dones han ostentat un bon nombre de papers secundaris ‒però d’importància cabdal‒ dins les seves pel·lícules. N’hi ha hagut de tota mena: divertides, inquietants, misterioses, torturades, malignes. Si us ve de gust, us proposo recordar-ne unes quantes.

La mare de Cary Grant a Perseguit per la mort, una senyora de l’alta societat, jugadora de bridge, que no podia donar crèdit a tot el que li estava passant al seu fill, confós amb un espia per un malentès. El paper, encarnat per Jessie Royce Landis, servia de contrapunt humorístic a la complicada situació. I per cert, que hi ha una anècdota divertida de la vida real. I és que l’actriu, nascuda a finals de 1896, només tenia set anys més que el seu fill de ficció, nascut el gener de 1904.

La infermera que cuidava James Stewart, interpretada per una esplèndida Thelma Ritter (enorme secundària de luxe), a La finestra indiscreta. Sense la seva ironia còmplice, acompanyant la parella protagonista en la perillosa aventura “voyeur” en la qual es veuen immersos, la pel·lícula no seria la mateixa. Els seus comentaris sarcàstics intenten posar seny enmig de l’embolic, però de mica en mica se sent irremeiablement atreta per la peripècia. Tot un plaer veure-la en acció.

La finestra indiscreta

‘La finestra indiscreta’ (1954)

 

La pintora amiga de James Stewart a Vertigo, secretament enamorada del protagonista, que li aguanta totes les penes amoroses i li serveix d’espatlla sobre la qual plorar. L’actriu que va representar aquest paper va ser una jove Barbara Bel Geddes, que després es faria molt famosa arreu del món com a matriarca dels Ewing a la sèrie Dallas.

La mare de Tippi Hedren a Marnie. El seu personatge és fonamental. Va ser la desencadenant d’uns fets del passat que han marcat traumàticament la seva filla i li han destrossat la vida. La dona, encarnada per l’actriu Louise Latham, guarda dins seu el terrible secret. No té mala intenció, ho fa per amor a Marnie, però en realitat l’està perjudicant. Les escenes finals són dures i reveladores. És possible que la pel·lícula no hagi suportat massa bé el pas del temps, en especial pel que fa a la descripció de la patologia mental de la protagonista, però és un film de culte que, personalment, em continua agradant revisar de tant en tant.

La sogra d’Ingrid Bergman a Encadenados (Notorius), encarnada per l’actriu txeca Leopoldine Konstantin. Amb ella comencem la llista de les dones terribles. Una nazi convençuda, oculta al Brasil amb el seu fill (Claude Rains esplèndid, com de costum), el qual lidera un grup de correligionaris dedicats a fosques activitats relacionades amb l’extracció d’urani. A aquesta dona inflexible no li tremola el pols a l’hora d’enverinar lentament la seva jove (una americana de passat convuls reclutada com espia per Cary Grant). He d’admetre que adoro Encadenados. Em continua neguitejant com el primer dia.

‘Notorius’ (1946)

 

La senyora Danvers. La famosa senyora Danvers, la majordoma de Rebecca. Dona d’aspecte malèvol, embogida per l’amor ‒sexualment ambigu‒ envers la seva senyora, ja morta. Un dels personatges més torturats de Hitchcock, que broda l’actriu nascuda a Austràlia Judith Anderson. El seu aspecte, el seu capteniment, la seva deriva cap al deliri! Aquella mirada terrible, mentre Manderley i ella desapareixen entre flames! Rebecca és una cinta que sobreviu fantàsticament, perquè apel·la als sentiments més foscos de la condició humana. I ens regala aquest personatge femení tan especial, aquesta dona presa de l’obsessió i de la follia que, tot i ostentar el categoria de secundària, és vital per a la narració.

rebecca-1940-2

‘Rebecca’ (1940)

 

Per acabar, no puc deixar de remarcar que només Hitchcock podia aconseguir que dues dones que no apareixen físicament a la pantalla acabessin esdevenint dos personatges importantíssims dins la història del cine. Una l’acabem de citar: Rebecca, la iniqua primera Senyora de Winter, sorgida de la ploma de la novel·lista britànica Daphne du Maurier. La seva presència emplena la pantalla, amara les imatges, ens subjuga. Però mai no la veiem, perquè quan comença la pel·lícula, Rebecca ja és morta. Només és un record, un aroma, la imatge dins d’un quadre, les paraules d’una carta, una lletra brodada en uns llençols. Rebecca és l’encarnació del misteri, de les ombres eternes, de la malignitat que no desapareix amb la mort física i que torna des de la tomba. Em sembla brutal.

Però també resulta brutal la segona dona hitchckoniana que no apareix a la pantalla i que, en canvi, tot el planeta coneix. Em refereixo, evidentment, a la mare de Norman Bates, el criminal de Psicosi, personatge basat en un assassí en sèrie real, Ed Gain, la vida del qual va novel·lar Robert Bloch. Una obra mestra de Hitchcock que ha creat escola. Hi ha un abans i un després de Psicosi, indubtablement. El cine de terror mai més no ha estat igual. I tot per culpa d’una senyora que va ser tan autoritària amb el seu fill que el pobre mai no ho va poder superar.

Anna Maria Villalonga

Anna Maria Villalonga El crit de l'òliba

Nascuda a Barcelona l’any 1959, és llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica i professora de literatura a la Universitat de Barcelona. Especialista en l’Edat Moderna, combina la recerca i les publicacions sobre aquesta època amb l’activitat divulgadora i investigadora al voltant del gènere negre. Ha publicat diversos estudis d’investigació sobre la novel·la negra catalana i les seves ressenyes i articles apareixen periòdicament en diferents mitjans. El 2013 va publicar ‘Les veus del crim’ (Alrevés Editorial) i va coordinar les antologia d’històries negres ‘Elles també maten’ i ‘Noves dames del crim’ (2015, Llibres del Delicte), que inclouen relats propis. L’any 2014 va publicar la seva primera novel·la, ‘La dona de gris’ (Llibres del Delicte i Navona en castellà). En matèria cinèfila ha fet crítica en diversos mitjans, entre els quals el seu bloc especialitzat ‘El racó de l’Anna’, la revista digital ‘Barcelona Review’, la publicació ‘D’un roig encès’ i la revista ‘La lluna en un cove’, on tenia una secció sobre cinema de culte titulada ‘Fora de cartellera.

  • rosa maria monclus

    4 de maig de 2016 #1 Author

    chapeau! m’agradat recordar les pelis, a quina millor.Jo tambe de tant en tant reviso la seva filmografia!!!

    Respon

  • Raquel

    4 de maig de 2016 #2 Author

    Quins bons records de totes les pel·lícules d’en Hitchcock! Rebecca i Marnie, que aquí es va traduir com Marnie la ladrona. I tants d’altres! També molt potent el paper secundari de la mare del paper ficitici d’en Rod Taylor, Lydia, en The birds. Fantàstic article.

    Respon

  • Beatriu

    4 de maig de 2016 #3 Author

    Fixeu-vos que en tota la pel.lícula de “Rebecca” mai es menciona el nóm de la nova esposa, precisament per donar encara més relleu a la primera esposa, la Rebecca.
    Realment, en Hitchkock era un geni per la seva manera de cuidar els més ínfims detalls.

    Respon

  • Elisabet

    4 de maig de 2016 #4 Author

    Fantàstica anàlisi!! He gaudit molt llegint-la, gràcies!

    Respon

  • Shaudin Melgar-Foraster

    1 de juny de 2016 #5 Author

    Molt interessant l’enfocament: personatges femenins secundaris a les peŀlícules de Hitchcock. He gaudit d’allò més amb aquest article. Per cert, entre les rosses amb paper principal cal afegir Doris Day (“The Man Who Knew Too Much” amb James Stewart). I, ah, “Notorius”! Jo també l’adoro. Si m’hagués de quedar amb una sola peŀlícula de Hitchcock (tria ben difícil), escolliria aquesta.

    Respon

  • jordi io

    1 de juny de 2016 #6 Author

    L’article m’ha transportat a quan érem petits i ja véiem aquestes pelis ben apretats al menjador de casa. Molt interessant i alguns comentaris molt encertats.

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*