today-is-a-good-day

‘The last man on earth’, gran cheesecake per rematar la digestió

- Advertisement -
No sé vosaltres, però jo sóc molt fan de crear “combinats serièfils”. M’explico. En l’activitat serièfila diària, hi ha productes que encaixen perfectament, i d’altres que, si els sumes, es converteixen en quelcom indigest. Com aquells bistecs/sola de sabata que servien a l’escola i que feien bola. Recordeu? Per aconseguir el combinat serièfil ideal, passa com amb les fusions de Bola de Drac, o de Pokémon: l’èxit és multi-factorial. Intervé la durada de la sèrie, la temàtica, la densitat, el rati de paraules recitades per minut…
Aquest any vaig decidir veure la sisena temporada de The Walking dead per la Fox. Els dilluns, a les 22.20. Una bona manera d’acabar el pitjor dia de la setmana. Els capítols acabaven cap les 23.15, i després d’haver sopat contemplant escenes gore d’una tensió brutal, el que venia a continuació era el millor dels postres possibles: una sèrie que, combinada amb els zombies, n’assegurava la digestió (gairebé en sentit literal, ho dic): The last man on earth.
The last man on earth és una sitcom americana, de capítols de 20 minuts, creada, produïda i protagonitzada per un sol home, el còmic Will Forte (més conegut per les terres dels Sioux que per aquí). En un món en què la humanitat ha mort a causa d’un virus, en Phil Miller intenta sobreviure la solitud -comprensible- que provoca ser l’últim home viu a la Terra. Ben aviat descobrim que el títol que dóna lloc a la sèrie no és més que una inside joke del productor, i capítol a capítol va creixent el repartiment de la sèrie.
Estem davant una comèdia de situació i, com a tal, el seu objectiu principal (que compleix amb escreix) és fer-nos riure. Dit això, The last man on earth té un toc indie (pels seus enquadraments, per la fotografia, per la banda sonora) a l’estil Little miss sunshine que li confereixen quelcom diferent respecte sitcoms de tall més clàssic (Cheers, Friends, How I met your mother, Modern Family o New girl, per exemple). El seu punt fort el trobem en el seu protagonista, en Phil. És un personatge egoista, egocèntric, en molts moments fins i tot patètic, amb el qual, tot i l’anterior, aconseguim l’empatia. Ens fa viure intensos moments de vergonya aliena, com també succeïa, per exemple, amb l’Steve Carrell a The office o el Phil Dunphy de Modern Family. La resta del repartiment juga un bon paper complementari, especialment el Todd (brillantment interpretat per Mel Rodríguez).
En definitiva, és una sèrie relativament desconeguda a la quals si li agafes el rotllo, s’acaba convertint en entranyable. L’acabes estimant. Grans postres per combinar amb productes de més llarga durada i major densitat.

- Advertisement -
Marcel Pujol
Nascut a Barcelona l’any 1983, és Llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra. Marcel Pujol escrivia al blog de cinema 'Marchelo’s Wei' i es defineix com a cinèfil i serièfil empedreït. En el terreny de la literatura, l’any 2014 va publicar el seu primer llibre, 'Tu i jo, living style (Editorial Aurifany) i el 2015 va escriure un dels relats negres de l'antologia 'Els crims nostrats' (Edicions Xandri). Els seus inicis professionals al món del dret els va viure treballant d’advocat del torn d’ofici laboral i actualment es dedica al món dels recursos humans, combinant la seva feina amb la passió per escriure.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents