Guionistes, una mirada al cine des de les lletres Guionistes, una mirada al cine des de les lletres
Tres guionistes catalans expliquen les penes i les glòries de la seva feina Guionistes, una mirada al cine des de les lletres

És evident que una pel·lícula o una sèrie és molt més que un director i uns actors. Hi ha figures tradicionalment menystingudes com els directors de fotografia, els responsable d’art, maquillatge i vestuari o els compositors de les bandes sonores per posar només alguns exemples. En aquest sentit una de les peces clau de qualsevol projecte audiovisual és el guionista. Aprofitant que a El cinèfil seguim centrats en la literatura i el cinema coincidint amb la setmana de Sant Jordi hem volgut parlar amb guionistes catalans perquè ens expliquin les penes i les glòries de la seva feina. La seva és una mirada diferent però a la vegada molt necessària per la indústria.

El tòpic: el guionista com a peça invisible

“El teatre és dels actors, el cine és dels directors i la televisió és dels guionistes” amb aquesta frase Piti Español desgrana el nivell de protagonisme que tenen els guionistes i on poder brillar més. Amb més de 30 anys de carrera a la motxilla, el guionista de sèries com Estació d’enllaç o Sitges, per citar-ne algunes d’antigues, opina que el ritme frenètic de la tele fa que els directors no tinguin temps de canviar el que el guionista ha escrit. A més, a la tele els guionistes són en algunes ocasions fins i tot els productors executius de la sèrie. Ha passat amb David Simon als Estats Units però també a Catalunya amb productes com Nit i diaMerlí.

Això no és Hollywood diuen i segons Eulàlia Carrilo “aquí la indústria és petita i surten projectes però no hi ha feina per tothom… Tant de bo n’hi hagués”. Carrillo, guionista de La riera i deVentdelplà, pensa que encara queda molt per fer per arribar als nivells dels Estat Units i que d’alguna manera un dels objectius del guionista és convertir-se en showrunner si parlem de sèries. És a dir, tenir el control fins i tot per sobre el director d’una història que molts cops haurà sortir del seu ordinador.

IMG_6663

La mirada dels guionistes no sempre va en la mateixa direcció que la del director, els productors o els actors

 

Mireia Llinàs, guionista de la pel·lícula Solo química i de la sèrie Kubala, Moreno y Manchón sap que en un rodatge el guionista no és sempre una figura destacada. “A vegades és fins i tot incòmode que el guionista estigui al set. Tothom sap que tu ets l’autor i que per tant tu has creat allò però l’autoritat la té el director”. Segons Llinàs una de les coses que més greu sap és que molts cops el guionista ha lluitat tant com el propis director per aixecar segons quin projecte i, en canvi, un cop en marxa l’escriptor deixa de tenir protagonisme.

Treballar amb lletres per fer imatges

“Un guionista, quan escriu, ja està dirigint. Un guió no és només diàleg, és crear els personatges, pensar la posada en escena, el muntatge la música… Tindria molt de sentit que tot i que no decideixi on es posa la càmera l’escriptor del guió estigués present en tots els processos”, opina Mireia Llinàs. Aquest procés, però es viu de manera molt diferent si parlem de sèries diàries. Ho sap bé l’Eulàlia Carrilo perquè ho ha viscut amb El cor de la cuitat i ho viu encara amb La Riera. “En una sèrie diària es fa primer el que es diu una Bíblia i després cada setmana s’escriu la següent setmana d’emissió. No es para mai!” Segons Piti Español es com una fàbrica en cadena on tothom s’encarrega d’alguna peça però no es pot aturar la producció.

La Riera_imatge T5.1_contacte

Amb aquest ritme frenètic molts espectadors es pregunten sovint fins quin punt tot està ja previst o si hi ha molt de marge per a al improvisació. Carrillo, en aquest terreny, les ha vist de tots colors. He tingut totes les experiències. Finals que eren els prevists i Bíblies improvisades que s’anaven treballant sobre la marxa”. Piti Español reconeix que amb Estació d’enllaç, que va co-escriure amb Jaume Cabré “no teníem ni Bíblia ni res. Anàvem canviant i anàvem afegint…”

Hem vist que els diners (o la manca de diners) faran que La Riera continuï un any més. Ja hem dit que això no és Hollywood però per sort segons tampoc no és Veneçuela. Els guionistes catalans expliquen que el model a seguir per ells no és el dels culebrots llatinoamericans i en canvi la mirada està més posada als referents nord-americans sabent que tampoc no són sempre perfectes. Un dels grans problemes però és la manca de feina. No tots els guionistes tenen feina i hi ha poca producció. Mireia Llinàs opina que havent-hi només una televisió potent al país com és TV3 només tens una bala. “Si fas un projecte amb una productora i no t’agafa TV3, malament. En el cas de les pel·lícules tens una mica més de marge però també necessitaràs que  TVE, Tele 5 o Antena 3 hi apostin”.

Precarietat i picar pedra

Un dels tòpics és cert i més en aquest país. Fer una sinopsi de cinc pàgines porta molta més feina que escriure aquestes cinc pàgines i a vegades aquesta tasca no està prou retribuïda (si es que ho està). “Per fer la sinopsi has de desenvolupar ja tot el contingut del projecte. Pensar, documentar-te, destriar… És molta feina!” opina Llinàs.

“Escriure és una feina molt natural i molta gent es pensa que ho pot fer tothom. No es valoren prou les hores que et passes darrere l’ordinador”. Piti Español

Els guionistes escriuen, normalment a casa. Sense horaris. A vegades sense contractes. Un director li va un cop a un d’aquests “escriptors del cine” que no eren uns empleats sinó que s’havia de mirar la seva feina com la d’un freelance. Tens un producte i si el col·loques et pagaran però si no… doncs no! En aquest sentit un guionista és petit empresari amb una idea (desenvolupada i treballada) com a producte. Però no volem acabar amb una visió pessimista. És cert que estem en un país petit i que a sobre la pirateria entorpeix que la indústria es pugui fer més gran però noves plataformes de vídeo a la carta obren la porta a que es doni llum verda a nous productes… i això vol dir més feina. “Netflix vol produir una sèrie aquí. Volen arribar aquí i empreses com aquestes contribuiran a que augmenti la producció”, explica Eulàlia Carrilo. Movistar també s’ha sumat a la “festa” de les sèries produint-ne de pròpies i com que els hàbits canvien i la tele guanya pes això es traduirà en una augment del nombre de productes… i de feines.

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d’Edicions Xandri. En l’àmbit cinematogràfic ha fet de cap de premsa d’un parell de pel·lícules catalanes i és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic. Des d’abril del 2016 és el capità d’aquest vaixell periodístic i cultural anomenat ‘El cinèfil’.

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*