Una de pirates Una de pirates

Una de pirates

Opinió 10 d'abril de 2016 Marc Carreté 0

Vivim en un dels cinc països que més continguts pirateja del món Una de pirates

Ja fa dies que el bo d’en JR Armadàs, company d’aventures cinèfiles i literàries, i flamant director d’aquest nou mitjà sobre cinema, em va proposar escriure-hi periòdicament una columna. I donat que sóc, per dir-ho així, del ram, de seguida vaig preguntar-li si es tractava de fer crítica, cosa que no entrava gens dins les meves inquietuds, ans el contrari. Doncs sabent de primera mà el que costa fer una pel·lícula, estimant com estimo aquest ofici i sentint-me, com em sento, tan proper a l’esforç, sovint èpic, dels meus companys per tirar endavant els seus somnis i la seva obra, se’m faria molt difícil referir-m’hi de manera objectiva, sense caure en el parany de ressaltar-ne les virtuts i obviar-ne, si és que hi fossin, els defectes. Qui sap, potser el dia que el “gremi” de crítics, que tant respecto, tingui un departament d’assumptes interns, m’hi animo. Tot i que segurament llavors, i amb raó, no m’hi voldran. El meu tema, doncs, és per sobre de tot i abans de res, explicar històries. I no pas opinar sobre les que fan els altres. Això no obstant i coneixent una mica de prop, com conec, quina és la situació de l’audiovisual a casa nostra, vaig pensar que seria neci no aprofitar aquest magnífic altaveu per exposar, explicar i reflexionar sobre cinema.

El primer que voldria recordar, malgrat que potser molts de vosaltres ja en teniu constància, es que només una ínfima part de les pel·lícules que es fan, cada any, arreu del mon, arriben a les nostres pantalles. I només un petitíssim percentatge d’aquestes, arriben a les sales comercials. El cinema és, per sort, molt més del que malauradament veiem a la cartellera del diari. Però als prestatges de les botigues especialitzades i a les ja popularitzades plataformes VOD (vídeo a la carta), podem veure infinitat de pel·lícules, moltes de les quals no han passat abans per les sales de cinema, i si ho han fet, ha estat de forma tant testimonial que molt probablement ens hauran passat completament desapercebudes.

VOD

Així que si de debò us agrada el cinema, i lluny de deixar-vos portar pel dictamen de les majors i voleu ser proactius a l’hora de decidir el que voleu veure, des d’aquí us animem a buscar i remenar per la xarxa. Hi trobareu informació sobre aquelles produccions, sovint independents, més afins als vostres gustos. I des d’El Cinèfil, provarem d’ajudar-vos. D’oferta n’hi ha per donar i per vendre. De tots els gèneres i colors, no cal patir perquè per molt que us hi esforceu, no us les acabareu. I ull, perquè el cost de visionar-les i gaudir-ne en condicions òptimes, ja és tan baix que allò tant lleig de la pirateria o, pels qui la denominació resulti malsonant, la descàrrega a/il·legal de continguts, comença a ser de molt mal justificar. Com deu ser de mal dir, i de pitjor escoltar, que malauradament aquest segueix essent un estigma mortal per la industria cinematogràfica. Sobretot i molt especialment per les produccions independents que tantes alegries i reputació està donant al cinema fet a casa nostra. Un cinema que lluny de les subvencions i els ajuts públics, neix gràcies a l’esforç, a la passió, i diguem-ho alt i clar, a la gosadia de professionals i petits i mitjans inversors, decidits i obcecats a fer rendible un model de producció que en molts casos seria viable i sostenible, si no fos per la lacra de les descàrregues a/il·legals. En aquest sentit potser val la pena recordar que vivim en un dels cinc països que més continguts pirateja del món.

sofware-pirata-mexico

Casualment l’altre dia vaig tenir la oportunitat d’impartir un taller de cinema per a nanos ben petits. I a banda de parlar sobre els fascinants oficis del cinema i de com es fa una pel·lícula, vaig provar de treure el tema de com, un cop acabada, s’hauria de consumir. Santa innocència, molts d’ells aixecaven el dit per delatar les “habilitats informàtiques” dels seus progenitors. Però segurament no es tractava  tant de constatar el que ja sabem, ni d’alliçonar a ningú sobre la matèria, sinó senzillament d’explicar a les noves generacions on rau aquesta lacra del cinema, per tal que n’agafin consciència des de petits i que quan creixin n’obviïn la pràctica. En realitat va resultar molt fàcil fer-me entendre: “oi que si passéssiu per davant del forn i no hi veiéssiu el forner, no entraríeu, aprofitant que no us veu ningú, per agafar una barra de pa i arrencar a corre?” La reflexió els hi va semblar d’una lògica gairebé ofensiva. I van donar per entès que el senyor que fa la farina, el forner i les dependentes, necessiten vendre el pa per guanyar-se el sou. Així que l’esperança no està perduda, i més que probablement la generació d’aquests nanos, retornarà, si els il·lustrem, la oportunitat de desenvolupar la industria cinematogràfica del nostre país d’acord amb al seu enorme potencial.

I precisament en aquest sentit i mirant d’acabar contemplant només la part mig plena del got, no podem deixar de dir i de recordar que, afortunadament, a casa nostra, hi ha un gran col·lectiu de professionals de solvència contrastada, que amb esforç miren d’adaptar-se a la realitat del mercat. Perquè, mentre duri la tempesta, podem seguir fent i gaudint del cinema. I el que és més gros, la successió d’aquests als que, si ens ha donat temps, ja pentinem canes, està garantida per un enorme planter de talent jove, sortit de les escoles de cinema, que empeny fort per fer-se un lloc a la professió, produint curtmetratges d’alt nivell, alguns dels quals estan sent reconeguts amb centenars de premis i nominacions internacionals. Us animo a estar atents, perquè malgrat tot i gràcies a la passió, la tenacitat, el ofici i la gosadia a la qual abans fèiem referència, alguns d’aquests joves faran el salt al llargmetratge durant els propers mesos. Ull, doncs, perquè s’ensuma una molt bona collita catalana pel 2016-2017. Gràcies a tots els que estimeu el cinema de debò per fer-ho possible. Fins aviat!

Marc Carreté

Marc Carreté Veus del més enllà

Barcelona, 1970. Productor, guionista i director de cinema. És membre de l’Acadèmia del Cinema Català i responsable de Creatures of the Dark, un nou segell de cinema indie de terror, que s'estrena aquest any amb la producció de 'Framed'. Va escriure i dirigir els curtmetratges 'Mal cuerpo' (2011) i 'Castidermia' (2012), inclosos a la secció oficial de diversos festivals internacionals de cinema. L’any 2014 va fer el salt al llargmetratge amb 'Asmodexia', una de les pel·lícules catalanes de terror independent més distribuïdes internacionalment dels darrers anys. Distribuïda a Espanya per La Aventura, va ser nominada, entre d’altres, a la millor pel·lícula independent dels prestigiosos Rondo Hatton Horror Classic Awadrs (2015), atorgats per la crítica internacional.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*