Els súperherois també es barallen Els súperherois també es barallen
Et pregunten què tal 'Batman v Superman' i respons: Pse, no està malament Els súperherois també es barallen

Batman v Superman: Dawn of Justice és una pel·lícula de la qual tenim notícies des de fa molts anys, fins i tot abans de la trilogia de Batman de Christopher Nolan. Warner sempre ha volgut explotar aquesta gallina dels ous d’or que és DC Comics, però li ha costat molt trobar el punt. A part de les esmentades pel·lícules de Nolan, la resta han estat més una ràfega de trets en l’aire a veure si algun encerta enlloc d’un únic tret segur amb calma i tranquil·litat. Lluny queda Superman Returns (2006) aquest intent de rellançar la saga de Christopher Reeve dels 70-80s, protagonitzada per Brandon Routh i dirigida per Bryan Singer que no va agradar a ningú. Per no parlar de Green Lantern (2011) de la qual el seu propi protagonista, Ryan Reynolds, ha renegat múltiples vegades.

Veient com Marvel/Disney s’anava menjant la torrada amb una facilitat insultant (impossible no esmentar-los), Warner va prendre, per fi, la decisió de posar-se les piles i crear el seu propi univers cinematogràfic començant per Man of Steel (2013) dirigida per Zack Snyder al que també se li encarregaria la direcció de les línies mestres que seguirà la saga a partir de llavors. I tot i que va tenir uns resultats a taquilla més que decents 650 milions a tot el món) les crítiques van ser bastant tèbies, argumentant un ritme massa lent, pel que hauria de ser una adaptació de còmics de superherois. També se s’acusava de tenir un to massa seriós i transcendental.

Tres anys després s’estrena el segon lliurament d’aquesta saga. Hi havia moltes expectatives sobres aquesta pel·lícula. Els que probablement siguin les dues figures més grans de la història del còmic, per fi s’enfrontaven l’un a l’altre per donar-se de bufetades i nosaltres, que hem coincidit en el temps per poder ser testimonis de tan magne esdeveniment, com no havíem d’estar il·lusionats per presenciar un festival d’aquesta magnitud? Tries el cinema amb major nombre de Ks (que no arribi a explotar l’ull humà) i t’asseus a la butaca fregant-te les mans, mentre apaguen els llums de la sala. Et submergeixes als carrers de Metropolis i Gotham… I dues hores i mitja més tard surts de la sala, et pregunten què tal està i respons: “Pse, no està malament”.

Batman v Superman Fight Scene

Lluita entre els dos titans

 

El film peca de la majoria dels errors que tenia l’anterior, continua sent massa seriosa i sobrecarregada de llargues converses sobre la vida, la mort i l’ordre de les coses. Dotar l’argument amb dubtes morals i, fins i tot, filosòfics entre escenes d’acció frenètica pot sonar bé al principi, el fet de prendre’ns els còmics de debò d’una maleïda vegada, però com va passar amb Man of Steel, es passa de frenada i molt. No són poques les vegades en què recordes que no estàs en una xerrada sobre existencialisme sinó en una pel·lícula d’un senyor amb capa que vola i un altre que va vestit de ratpenat. Hauria de tenir un ambient més distès (com sembla que així serà en Suicide Squad, el nou lliurament que s’estrena el proper agost) i donar-li al públic el que està buscant quan paga l’entrada del cinema: divertir-se.

Narrativament és un desastre. Batman v Superman: Dawn of Justice es pot dividir en dues meitats: la primera, a part de la presentació de personatges, també té tocs de thriller i vol ser entretinguda. La segona meitat és la que podem considerar d’acció i resolució, però aquestes dues meitats no encaixen massa be una amb l’altra. Gairebé són dues pel·lícules diferents.

batman v superman wonder woman

Wonder Woman eclipsant en Batman

 

Un altre problema que té és que no se la pot considerar un film per si mateix, és més un avançament de les properes (alguna cosa semblant també li va passar a The Avengers: Age of Ultron), Hi ha una constant que consisteix en mostrar avançaments i pistes de per on aniran els propers lliuraments i, en la majoria d’ocasions, de manera molt forçada. Petits missatges o pistes que es resoldran en els propers llargmetratges en forma de seqüeles i preqüeles. En ocasions obliden explotar el que la pròpia pel·lícula pot oferir, passant d’unes etapes a altres sense aprofundir massa en cap i, en canvi, anar colant de manera reiterada coses que es veuran en el futur (o no).

Llegint fins a aquí, Batman v Superman: Dawn of Justice pot semblar una autèntica castanya i no és així. Quan la pel·lícula s’hi proposa arriba a ser (molt) entretinguda, començant per les escenes d’acció, totes elles ocorren a gran velocitat però en cap moment es perd el sentit de la coreografia (mèrit de Zack Snyder i del director de fotografia Larry Fong). També intenta resoldre alguns errors que tenia l’anterior, com la total destrucció de Metropolis en l’escena final de Man of Steel o el martelleig constant que Superman és pràcticament Déu. En aquesta ocasió també se suggereix més d’una vegada, però amb molt més encert i lògica. Amb la senzilla idea que als déus se’ls pot estimar o témer. La primera meitat de la cinta, encara que sigui la part que més pateix el ritme lent (que és el seu principal llast), sí que té una més que correcta presentació de personatges. Sent la primera vegada que veiem en Batman de Ben Affleck, aquest passa a ser el protagonista total i, per a l’alegria general, doncs el seu personatge és infinitament més interessant que el de Superman (que dit sigui de passada la seva evolució durant la pel·lícula és mínima).

Rius de tinta i fúria van sorgir quan es va confirmar que Affleck seria el nou cavaller fosc. El mateix que va fer l’horrible Daredevil? No, per favor! Començava més per darrere de la línia de sortida que cap altre i malgrat això la seva interpretació és del millor de la pel·lícula. Ben Affleck és Batman, Ben Affleck ÉS Bruce Wayne! El vestit que porta és imponent i la veu que projecta (sense superar a Christian Bale) retruny. Desconcerta, això si, el poc problema que té a matar, jurament infrangible del personatge en els còmics. Victòria aclaparadora de l’actor que tornarem a veure no solament interpretant-lo en els propers lliuraments de la saga, sinó també en la cadira de director en la seva pel·lícula en solitari. Henry Cavill, per contra, no surt tan ben parat, millora la seva interpretació respecte a Man of Steel però, tot i que físicament és molt semblant a Superman, les seves aptituds dramàtiques no són tan poderosos. La desconeguda Gal Gadot interpreta a Wonder Woman, en un paper molt més petit que els altres dos herois (tot i que li falta una mica de volum físic per assemblar-se més a l’amazona) és una elecció encertadíssima. A més que el seu personatge és escrit amb molta cura i cada vegada que apareix es converteix en el focus de totes les mirades.

batman vs superman god déu

L’heroi considerat un Déu

 

Amy Adams com Lois Lane no està tan encertada. La pel·lícula t’intenta convèncer constantment que és una peça important però a efectes pràctics no pinta res. S’entén que en Superman en solitari tingui un paper protagonista, però en una altra molt més coral (i més que ho serà en el futur) el seu personatge es torna insignificant i acaba sent poc més que un llast.

El cas de Jesse Eisenberg com Lex Luthor és desconcertant. L’actor està correcte, el problema és el personatge, una espècie de maníac amb síndrome d’Asperger amanit amb espasmes nerviosos constants allunyant-se completament de la visió original del còmic, molt més metòdic i despietat. És carn de memes com Nicholas Cage. Jeremy Irons com a Alfred compleix, com sol estar sempre aquest actor. Simplement tens la sensació de que en totes les seves escenes el seu personatge sembla estar lleugerament borratxo.

Pel que fa al director de la cinta, Zack Snyder, segueix amb els mateixos punts forts i fluixos que porta arrossegant tota la seva carrera, en les escenes d’acció està deslligat, en aquest aspecte sempre té alguna cosa nova que mostrar i afegeix una mica més de color respecte a la pel·lícula anterior, cosa que és d’agrair. En els punts febles està el ja esmentat caos narratiu que afecta a tota la pel·lícula especialment en la seva primera hora. També hi ha una fallida gegant de guió, mereixedor d’un sonor facepalm que té a veure amb Batman i certa llança. T’imagines aquesta pel·lícula dirigida per George Miller? Seria una delícia. Un 10 per a la banda sonora original d’Hans Zimmer i les peces de Junkie XL (que ja ens varem meravellar a la darrera adaptació de Mad Max amb els seus potents tambors), Dir que és èpica és quedar-se molt curt.

Veredicte

El millor: Ben Affleck, Gal Gadot, la banda sonora i les escenes d’acció

El pitjor: L’histriònic personatge de Lex Luthor, una narrativa inconnexa i estranya, i les múltiples referències a pel·lícules futures

Nota: 6

Oriol Hernández

Oriol Hernández Zoom al director

Nascut a mitjan dels 80 al Baix Llobregat té un parell de graus superiors de professions en les quals pràcticament mai ha exercit. S’ha passat mitja vida en escenaris tocant la bateria o foten brams i intenta escriure quan se li ajunten dues frases al cap. Fins i tot ho ha intentat amb això del teatre. Es va ficar de cap en el món adult obrint una llibreria i més li valdria haver-ho pensat millor. Actualment col·labora fent crítiques de cinema al portal ‘Terror Weekend’ i a ‘El cinefil’ Ha vist infinitat de pel·lícules dolentes i ha cobert informativament diferents festivals amb el terror com a gènere preferit. Si algú no li ho impedeix per la força, seguirà fent-ho.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*