Veritats i mentides a la presó de dones Veritats i mentides a la presó de dones
La història real de l'escriptora Piper Kerman no va ser tant moguda com a la sèrie Veritats i mentides a la presó de dones

El primer cop que vaig sentir a parlar sobre Orange is the new black va ser perquè un home comentava amb altres homes les escenes lèsbiques pujades de to que hi havia. No hi vaig prestar gaire importància i la veritat és que una sèrie sobre les peripècies d’una dona a presó no em va cridar gaire l’atenció. Uns anys més tard però, veient els premis i altres recomanacions que anaven més enllà de veure sexe a les dutxes, em vaig interessar pel producte. Una vegada consumides les tres temporades que hi ha i descobert el fet que la història de Piper Chapman està basada en la història real d’una tal Piper Kerman vaig descobrir un nou univers de morbós i misteri. Volia saber si la història de la protagonista WASP de la sèrie va ser com la retraten a Orange is the new black o hi ha moltes llicències creatives. Així doncs anem a fer un repàs d’aquestes veritats i mentides.

Spoiler-Alert

1 – La llarga espera del marit: l’escriptora Piper Kerman es defineix com a bisexual i de fet segons ella només ha tingut una parella masculina (Larry Smith) que actualment és el seu marit i que també és escriptor. A la vida real la relació entre la reclusa i (llavors) el seu xicot va ser constant i sense conflictes. Ell l’anava a veure cada cap de setmana i va esperar a que sortís de la presó per casar-se amb ella. A la sèrie el personatge del xicot interpretat per Jason Biggs no només no espera la protagonista sinó que li fot les banyes amb la seva millor amiga. La veritat era massa maca i les infidelitats donen molt de joc a la pantalla.

jason

2 – A la presó no es folla gaire: Si heu vist la sèrie sabreu que les visites a la capella o a l’armari de les escombres per ficar-se mà són una constant. Doncs l’experiència real de Piper Kerman va ser més aviat semblant a la de la monja. No es va embolicar amb ningú i va mantenir les calces al lloc durant tota la seva condemna a la presó de Connecticut. És més, ni tan sols va tenir relacions sexuals amb Catherine Cleary Wolters (l’Alex Vause a la vida real) per bé que si la va acompanyar en alguns viatges a l’Àsia i Europa. En una d’aquests viatges la van enxampar amb més heroïna de la que normalment portes quan vas a París… La resta ja us ho podeu imaginar. Ah, i a la vida real el tàndem Kerman-Wolters només van coincidir durant cinc setmanes en una presó de Chicago quan van haver de declarar pel cas de tràfic de drogues que compartien. No només no van compartir llitera sinó que a diferència del que passa a la sèrie cadascuna va acusar a l’altra davant del jutge.

sexx

3 – La majoria de personatges són inventats: Un dels encerts de la sèrie és la gran diversitat de personatges, els flashbacks sobre les seves vides i que progressivament el protagonisme de “la protagonista” es va esvaint deixant lloc a altres històries. De les múltiples recluses que veiem a la pantalla n’hi ha molt poques inspirades en les presoneres del món real amb les quals va conviure Piper Kerman. A la presó sí va conèixer, una dona transexual, una monja empresonada per protestes pacífiques i una de les companyes de penitenciaria que responia al nom de Pennsatucky tenia un caràcter més aviat agressiu. També hi havia una mare i la seva filla al seu mateix centre i una dona amb característiques similars a la russa Red que li va fer de “mare” mentre complia condemna a la vida real. És a dir, tot i estar basat en fets reals no hem de treure mèrit als guionistes ja que gran part de l’argument i el disseny dels personatges és idea seva.

FullSizeRender (45)

4 – Violència i policies “dolents”: No hi ha pel·lícula o sèrie sobre presons sense que els treballadors del centre no hi juguin un paper important. A Organge is the new black hi ha una mica de tot. Bon molts bons i dolents exageradament dolents i mitges tintes. La presó de Conneticut era de mínima seguretat i com a tal  no acollia delinqüents de les considerades perilloses de veritat. Kapmam mai va viure cap episodi violent en pròpia carn ni en va presenciar de seriosos. El que sí que va haver de patir va ser alguns tocaments i excessos dels guardes de la presó. A la Sèrie la relació internes-guardes va molt més enllà. Embarassos, violacions, enamorament i sexe consentit… Tot val perquè ja se sap que com més pit i cuixa la gent més en parla.

pornstache_e345_E4

5 – La qüestió racial: Latinas, blackies, WASP… La presó de la sèrie a vegades sembla una versió entre reixes de West Side Story. Segons explica al seu llibre Piper Kerman això no és del tot cert. Si bé al principi les recluses tendien a agrupar-se i formar gangs amb les presoneres del seu mateix grup fenotípic a la llarga el que importa de veritat és el temps de condemna. Es creen més llaços d’amistat o sisterhood entre presoneres de llarga durada que entre persones del mateix grup ètnic. Durant les tres temporades vistes fins ara, en canvi, es marquen clarament les bandes racials i s’entén que, com a mínim entre negre i llatines, hi ha un sentiment de pertinença i de família en funció del color de pell.

negres

Taronja per anys!

Sí, hi haurà una 4a temporada i ja s’està a punt. Netflix l’estrena als Estats Units al 17 juny. Si no podeu esperar i teniu ganes de saber-ne més no us perdeu les perles que van deixant les actrius al seus perfils d’Instagram. Ràpidament veureu que la majoria dels personatges repetiran i que totes s’ho passen d’allò més bé jugant a ser convictes. Però això no és tot. Orange is the new black tindrà també 5a temporada… i 6a i 7a!! Ja està confirmat per Netflix aquesta (exagerada?) renovació i no només això: la showrunner Jenji Kohan seguirà darrere de la sèrie durant tots aquests anys. Ja sabeu… It’s on bitches!

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges, és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic i ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*