A finals dels anys 20 Dashiell Hammet va combinar els ingredients perfectes per cuinar el que més tard es convertiria en un dels gèneres literaris per excel·lència, el negre o policíac. I no només això, sense saber-ho va revolucionar també aquest mateix gènere, però a la gran pantalla. A Hammet se’l coneix per una bibliografia molt extensa, però El Facló Maltès és la que més ha ressonat al llarg de tot el món i els temps. Segurament gràcies a un Humphrey Bogart dirigit per John Huston. L’any 1941 Huston va decidir traslladar El Falcó Maltès de les pàgines a les bobines, amb tant encert que va revolucionar el cinema fins a crear el gènere que avui ens porta fins aquí: el film noir.
El terme film noir és un terme anglès molt utilitzat per anomenar el gènere negre i policíac. De fet, segurament va ser gràcies al naixement de pel·lícules com la de Huston que Nino Frank, crític de cinema, va popularitzar aquest terme als anys 40, i que ens ha arribat fins avui en dia. El cinema policíac se’l pot definir gràcies a unes característiques que poden traspassar més d’algunes fronteres i opinions. De fet, són molts els crítics de cinema que consideren que els films de gàngsters, per exemple, no s’haurien d’incloure dins aquest sac, o bé que els detectivescos es podrien considerar un altre gènere per sí mateixos. És un tema molt subjectiu.
El que sí és cert, és que l’aparició d’aquests gèneres −o subgèneres− va propiciar el desenvolupament d’algunes tècniques cinematogràfiques que avui en dia podem identificar perfectament. La tradició del clarobscur que va iniciar Caravaggio amb el seu art es va traslladar a la pantalla per mostrar escenes de misteri i suspens. Calia que el contrast entre la llum i les ombres fos més marcat per així aconseguir una atmosfera tenebrosa i misteriosa que faria més fàcil que espectadors entressin dins l’acció.
Una altra característica molt important són les cigarretes. L’any 1929 hi va haver una manifestació feminista que va transcórrer pels carrers de Nova York i que va aconseguir canviar molts aspectes de les vides submises de les dones, un dels quals va ser el fet de fumar sense ser mal vist ni provocador. De fet, va ser la combinació de les cigarretes, d’una dona i del cine la que va crear la figura de femme fatal. Una dona trencadora, provocativa i a més que fumi sempre va ser un objecte de misteri −o si més no, de fascinació−. Les cigarretes també es van començar a utilitzar −indistintament entre homes i dones− per aconseguir crear una situació tensa o d’estrès. Els fumadors ens podran dir que quan treballem sota pressió o estem vivint algun moment colpidor és quan més de gust ens ve fumar una mica. I encara més, fins i tot el fum de les cigarretes es va utilitzar per crear escenes més tenses o de suspens, on un dels personatges podia quedar mig difuminat o eclipsat rere el núvol de fum blanc.
I finalment una característica de molts dels guions és que algun dels personatges principals, normalment el detectiu o inspector, se sol representar amb un sentit de l’humor molt especial, fins i tot ratllant l’humor negre o fent ús dels sarcasme i la ironia, tot i que sempre amb una aparença seriosa i formal. Un dels personatges que encaixa perfectament en aquesta descripció és Harry el Brut, interpretat per Clint Eastwood.
Un altre dels trets del caràcter que acaben sent un tòpic en aquests guions és l’arrogància. Molt probablement, el primer de caracteritzar un personatge d’aquesta manera va ser Sir Conan Doyle amb el famós detectiu del carrer Baker 221B: Sherlock Holmes, el qual s’ha traslladat a la gran pantalla infinitat de vegades i amb mil i una versions diferents. Però si una cosa tenim clara d’en Sherlock Holmes és l’arrogància i prepotència que desborda per tots els tinters que van crear el personatge.
