“Ens agrada rebolcar-nos en la nostàlgia” “Ens agrada rebolcar-nos en la nostàlgia”
L'autor del llibre 'Jo també veia Bola de drac', Josep Maria Bunyol fa un repàs televisiu a les sèries dels 80 i 90 “Ens agrada rebolcar-nos en la nostàlgia”

A la dedicatòria del seu llibre Josep Maria Bunyol ens planteja una pregunta.

FullSizeRender (49)

La resposta la deixem pel final de l’entrevista… Però la intenció és evident. Tot està connectat si una sèrie com Roseanne pot estar vinculada a productes d’evident èxit com Homeland o The big bang theory.

Vostè va veure Bola de drac però… ja era un adolescent. 

Bola de drac és una frontissa generacional. Quan es va estrenar l’any 90 jo en tenia 15 però els que en tenien 5 també estaven enganxats a la tele cada tarda.

Correcte! Jo era d’aquests últims…

Pels de 5 anys potser era un escàndol perquè recordem que molta gent es va queixar de la sèrie perquè era massa violenta. Des d’associacions de mares i pares fins a Duran Lleida. Malgrat això el llibre es podria haver dit Jo també veia Magnum o Jo també feia els deures amb Filiprim. La proposta era fer un retrat de tota una generació que ara té 30 o 40 anys i que al llibre i trobessin un somriure.

És un llibre clarament nostàlgic.

Sí, parlem de sèries de TV3 i de sèries que ens arribaven a través de TVE Catalunya. Moltes d’aquestes sèries nord-americanes, angleses i japoneses les consumíem doblades al català i, de fet, a la resta de l’estat no les compartien de la mateixa manera. Magnum per exemple no va agafar tan fort fora de Catalunya i el mateix passa amb altres mites dels inicis de TV3 com Dallas i el famós “Sue Ellen ets un pendó” (que per cert mai s’arriba a dir d’aquesta manera).

magnum

Magnum, Dallas, Bola de drac. Ara són classics!

I tant! I molts altres com les sit-com de la BBC. Allo, allo i L’escurço negre van ser dues sèries que es va atrevir a fer broma amb la pròpia història fins i tot citant texts de Shakespeare. Per altra banda també es menciona N’hi ha que neixen estrellats o Els joves que són sèries que ara tenen molt de prestigi i que molts dels seus integrants no només no reneguen d’haver fet paper més o menys pallassos sinó que les reivindiquen.

TV3 es va atrevir amb les seves pròpies sit-com…

Les primeres sit-com nostrades! Són comèdies que més que de situació són de professió perquè l’activitat laboral del protagonista és molt rellevant. Tenim el Cassen a De professió API, en Sazatornil a Tot un senyor que era cap d’una oficina bancària o l’Albert Closas a Sóc com sóc que era tan ric que no havia ni de treballar tot i tenir la propietat d’uns grans magatzems. Un tercet bloc que conforma aquesta personalitat generacional és el de les sèries infantils encapçalat per Bola de drac.

Bola de drac és la porta d’entrada definitiva del manga a Catalunya? 

El boom sí però al llibre anem una mica més enrere per mencionar Mazinger Z o Heidi sèries on ja intuíem el que després seria Miyazaki (que hi va participar en algunes), Capità Harlock i El Dr. Slump que va ser el primer que vam veure d’Akira Toriyama. No hem volgut fer un llibre d’història o una enciclopèdia exhaustiva. El to és desenfadat i tot i això fem la reflexió sobre el pes de la nostàlgia i fins quin punt és una trampa perquè magnifica.

Dr Slump

El llibre comença citant Woody Allen a Midnight in Paris: “La nostàlgia és negació. Negació d’un present dolorós”

Quan vas enrere sempre trobes gent que enyora temps anteriors. No diem que temps passat sempre van ser millor però sí diem que ens agrada recordar-los sent conscients que algunes coses que recordem potser no eren tan bones com les recordem. Hi ha algun cas molt evident com el Kiu i els seus amics d’en Bigas Luna. Va ser una sèrie fallida i està bé poder-ho dir. No tot ha d’anar al panteó. Per això hi ha un epíleg titulat El cotó no enganya on busquem una mirada no nostàlgica anant a l’hemeroteca. Trobem per exemple que Els joves no va tenir molt bona premsa.

Està clar que no eren sèries perfectes…

No! I això no és dolent. Mitificar no vol dir que no hi trobem defectes. De totes maneres ens agrada rebolcar-nos en la nostàlgia. Ho fem però hem de ser conscients que ho fem tenint una visió distorsionada.

Estem vivint un boom serièfil espectacular. Què en queda d’aquests referents dels 80 i els 90?

D’entrada un retorn. Ho hem vist amb Twin Peaks, amb X Files amb remakes oblidables d’Els àngels de Charlie… La ficció sempre torna als mateixos temes i ho veiem en concret amb el manga. Al principi Bola de drac té un punt surrealista que també té El Dr. Slump i després ja s’allarguen els combats com els partits de futbol de Campeones. Hem vist aquest component naive amb El detectiu Conan i aquest to més seriós amb Death note, per exemple.

Per cert… el nòvio del fill de la Roseane no crec que surti a The wire

No! És en Johnny Galecki, el Leonard Hofstadter a The big bang theory.

Portada

JR Armadàs

JR Armadàs Director d'El cinèfil

Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat quatre novel·les i és un dels editors d'Edicions Xandri. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges, és el co-director del Festival Sant Cugat Fantàstic i ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des d'abril del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El cinèfil'.

Tu que n'opines?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*