Montgomery Clift li diu a Alfred Hitchcock que el seu personatge no miraria mai en direcció a les finestres. Segurament miraria a la multitud aplegada a la sortida. Hitchcock li contesta que no. Que ha de mirar amunt. Que gràcies pel comentari però es limiti a fer la seva feina. Estem al rodatge de Jo confesso (1953) i Hitchcock tenia raó. Sempre té raó.
Aquesta és una de les moltes anècdotes que recull Hitchcock/Truffaut un documental basat en el llibre que el director francès va fer després d’una llarga sessió d’entrevistes al director britànic. Un llibre on es parla de cine en majúscules i es reivindica la figura d’un director/artista com Hitchcok. El que aquest li diu a Truffaut té tot el sentit del món. Montgomery Clift és un actor i la seva tasca és actuar. Ell és el director i, per tant, és ell i només ell, qui té (i ha de tenir) la geografia de la pel·lícula al cap. Geografia. Aquesta és la paraula que fa servir “el mestre del suspens” per parlar d’un llargmetratge i de la seva planificació interna. I és que Hitchcock/Truffaut és una autèntica lliçó de cinema. Una col·lecció de converses sobre cinema que va més enllà dels dos cineastes que donen nom al film. Martin Scorsese, David Fincher, Wes Anderson són només alguns dels directors que aporten la seva visió sobre el setè art i que adulen Hitchcock com si fos el professor que mai no van tenir. Els 80 minuts que dura la cinta són un autèntic homenatge a aquell simpàtic cineasta grassonet que, com diu Fincher, va trencar les regles i va redefinir la manera d’explicar històries (l’storytelling que diuen en anglès). El documental ens ensenya perquè i com amb imatges i fotogrames.
Anar al cine a veure Hichcock/Truffaut és fer un passeig pels clàssics en pantalla gran. Un exercici molt i molt sa si voleu aprendre i degustar cinema. El rerefons de tota la història és una pregunta sobre la qual es podrien omplir quilòmetres de cel·luloide o centenars de GB. Era Hitchcok un artista o un entretenidor? És una pregunta que podem aplicar a el cinema en general en un moment on les batalles entre superherois i els móns distòpics amb heroïnes juvenils semblen marcar la pauta del que es consumeix (i produeix). Però no diem que això és el setè art? Doncs ja teniu la resposta a la pregunta.
Veredicte
El millor: Les converses entre Hitchcock i Truffaut. La bellesa i delicadesa amb que es mostren al públic (amb fotografies en blanc i negre i veus en off). Exquisit… Una autèntica oda al cinema.
El pitjor: L’endogàmia cinèfila de tot plegat. És un documental de cine sobre cine, fet per cinèfils que parla sobre cinèfils. Difícil de digerir si no ets… cinèfil!
Nota: 7
